Opinió | EL CROQUIS

Retorn de l’exili?

Tornarà aviat Carles Puigdemont? El veurem de nou al país, sense perill de ser detingut pel protagonisme que va tenir en els fets d’octubre de 2017? Han passat gairebé 7 anys, però segur que un bloc ben compacte de la judicatura espanyola veuria amb molt bons ulls que se’l castigués seriosament per tal d’evitar que algú torni a intentar allò que consideren el màxim delicte possible: propugnar i proclamar la independència de Catalunya. Tot i això, els mateixos que voldrien castigar qualsevol mena de defensa de l’independentisme també saben -tot i que no ho vulguin reconèixer- que continua existint un bon gruix d’independentistes que no han renunciat pas a ser-ho. De fet, molt probablement, cap independentista dels que ho era set anys enrere no ha canviat d’opinió, sinó que més aviat el seu nombre ha anat augmentant tenint en compte la vigència dels arguments que la justifiquen, com per exemple la continuïtat de l’espoli fiscal a Catalunya, que en els darrers anys ha arribat a xifres inversemblants i inacceptables. No és estrany, doncs, que organitzacions com l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural -a més, evidentment, dels partits polítics independentistes- continuïn amb molta atenció el possible retorn d’exiliats com Carles Puigdemont. I que estiguin disposats a defensar-los i a protegir-los. Tot sembla indicar que abans d’acabar l’any pot haver-hi novetats en aquest àmbit.

Però de fet, en aquests moments, allò que succeeix, a la pràctica, és força difícil d’entendre. Qui mana, realment?, qui pot dir la darrera paraula en els afers públics? L’ha de dir sempre uns alts tribunals que semblen cada vegada més escorats cap a la dreta? O bé la decisió final ha de ser habitualment dels dirigents polítics que han estat elegits democràticament? Aquests darrers dies des de molts mitjans de comunicació s’ha comentat aquesta situació que dificulta, per exemple, l’aplicació concreta de la llei d’amnistia a l’independentisme català. Ja se sap que tot allò que pugui posar en qüestió, ara o en un futur més o menys proper, la unitat absoluta de l’Estat, és un tema que aixecarà l’oposició total i categòrica de la dreta i l’extrema dreta espanyoles. I que hi ha temes, també, que no agraden gens tampoc a determinats sectors del PSOE, alguns dirigents del qual -com Felipe González- ja s’han mostrat contraris a les «concessions» que Pedro Sánchez pugui fer en el marc d’un «finançament singular a Catalunya», tal com s’ha comentat les darreres setmanes. Però la política sempre és complicada i Sánchez necessita els vots de l’independentisme català per continuar governant. Per tant, segurament haurà d’arribar a algun acord en aquest àmbit del finançament.

Els resultats de les eleccions de dijous passat a la Gran Bretanya van correspondre del tot amb els pronòstics que s’havien publicat: els laboristes anglesos han escombrat els conservadors amb una notable contundència. Comença, doncs, una nova etapa política després d’un llarg domini de la dreta anglesa, que va promoure canvis que han estat molt discutits i que sovint s’han considerat perjudicials. És el cas, per exemple, de la sortida de la Unió Europea, que va tenir lloc a finals de gener del 2020 amb el suport de només el 51,9% de la població de la Gran Bretanya, però amb la majoria d’Escòcia i d’Irlanda del Nord, en contra. Una situació que potser la nova majoria laborista anirà reconsiderant.