Opinió

Ciutat pobra, pobra ciutat

Marxes de vacances i a la tornada, quan intentes esbrinar quin és el tema del moment per dir-ne alguna cosa a la columna d’opinió, descobreixes que hi ha una bona part de la ciutadania preocupada perquè les darreres setmanes, uns quants articles i dades estadístiques, ens han explicat que som una ciutat pobra.

Es veu que estem més «pringats» que ahir, però menys que demà, i ja ocupem els darrers llocs dels índexs socioeconòmics de les grans ciutats catalanes; vol dir que tenim una situació laboral lamentable, un nivell educatiu desastrós, una concentració d’immigració que comença a fer respecte i un nivell mitjà de renda que comença a fer plorar. El que no entenc és l’alarma i la sorpresa dels qui no només fa temps que ho haurien d’haver vist, sinó que ho han deixat anar gangrenant sense haver fet res per evitar-ho.

Manresa fa temps que ho és de pobre, des que va abandonar el centre històric a la seva sort i les persones que hi podien fer alguna cosa, o les inversions i els projectes que el podien salvar, van marxar cap als barris emergents pensant que si no veien la pobresa, pobra gent, la pobresa no els atraparia. Es va empobrir quan les comunicacions es van tornar obsoletes i el cor de Catalunya va passar a ser el cul-de-sac que ho va fiar tot a una autopista, desgraciada i malgirbada, que ens van encolomar mentre callàvem i atorgàvem. I encara que no tot sigui pobresa, Manresa va signar la seva condició de ciutat pobra quan va decidir ser una pobra ciutat on les línies de la desigualtat social; clarament definides per zones urbanes, nivells de renda i preu dels habitatges; marquen uns guetos dels quals cada dia es fa més difícil sortir-ne perquè el repte ja no és fugir de la misèria, sinó poder tenir una vida digna que evidentment, per molt que siguem una de les ciutats amb el tant per cent més elevat de persones perceptores, no l’atorga una renda garantida que en lloc d’esperonar és la gran culpable de frenar i apalancar.

Doncs si, vist el que hi ha som una ciutat pobra i serà complicat deixar de ser-ho si les persones que hi viuen cada vegada ho són més, si per no veure la decadència qui pot agafar l’opció de marxar, si es nega l’evidència i no es prenen decisions valentes amb mirada llarga, o si l’únic que creix és el ressentiment social i l’aïllament. Una cosa és certa, quan vius a la ciutat que té un dels índexs d’atur més elevats i no s’entén que de la pobresa no se’n surt subsidiant, encara que t’ho miris des d’una posició privilegiada tens un problema, perquè si una majoria de la ciutadania és pobre també ho és la ciutat; encara que el més fotut, més enllà d’estadístiques de fa dos dies, és que som una ciutat pobra per la pobra gent que ha fet un lideratge pobre. Pobra ciutat.