Opinió | Aula d’economia i empresa FUB-UManresa

Patró dòlar

Els EUA obtenen grans avantatges de la seva moneda, el dòlar, que actua com a reserva internacional de divises. La Reserva Federal suporta un cost zero en la fabricació de la moneda pròpia. Només necessita la mescla de paper i tinta o fer un clic d’ordinador… I opera el miracle de convertir pedres en pans. Amb nous bitllets creats del no-res, els nord-americans poden adquirir barrils de petroli, microxips electrònics o cotxes japonesos... Tot a canvi de paper. Per tant, un negoci molt beneficiós per als seus interessos. Béns reals per moneda fiduciària. Cal recordar que l’últim vincle del dòlar amb l’or es remunta a 15 d’agost de 1971. Quan el president Richard Nixon, en missatge televisat i cara compungida, assegurava que el dòlar mantindria el seu valor en el futur, una unça d’or cotitzava a 35 dòlars. Cinquanta anys més tard, una unça del metall preciós es paga a 2.330 dòlars. Nixon mentia i el dòlar perdia valor acceleradament. Fins ara, el preu de l’or s’ha multiplicat per 66 en termes del dòlar o, el que és el mateix, el dòlar ha perdut el 99% del seu valor. Acumular dòlars és un mal negoci, com ho és mantenir euros al banc, perquè totes les monedes fiduciàries perden valor i es devaluen contínuament. Són un pèssim dipòsit de valor.

Per aquest motiu econòmic i altres consideracions geopolítiques, els bancs centrals de la Xina, segona potència mundial, Rússia i, fins i tot, Índia, fa temps que es desprenen dels dòlars acumulats i adquireixen lingots d’or. La participació del dòlar en les reserves de divises dels diferents països del món era superior al 70% a principis de segle. Actualment està per sota del 60%. El deute públic dels EUA creix imparable, superant el 125% del PIB, i les polítiques econòmiques de Washington s’han tornat més erràtiques i impredictibles. L’amenaça d’impagament del deute debilita la percepció que els bons del Tresor siguin una inversió segura. Pitjor encara, els elements fonamentals de la fortalesa del dòlar, com l’estat de dret, un Banc Central independent, o el cèlebre sistema nord-americà de controls i equilibris, s’han erosionat en els últims anys per polítics populistes que opten a la reelecció. Per altra banda, la Xina i l’Índia es van convertint en potències econòmiques, però les seves monedes no circulen fora dels seus països. Tot i que la jerarquia global de les monedes internacionals està canviant, molts d’aquests canvis estan millorant la posició relativa del dòlar.

Més de la meitat de tot el comerç internacional està denominat en dòlars, més que qualsevol altra moneda i molt més que la quota dels Estats Units en el comerç mundial, que és de l’11%. Quan una empresa xinesa importa mineral de ferro del Brasil o una empresa brasilera compra semiconductors a la Xina, aquestes transaccions gairebé sempre es paguen en dòlars, i no en reals brasilers o renminbis xinesos. Quan les empreses o governs dels països en desenvolupament intenten finançar-se en els mercats internacionals, habitualment es veuen obligats a demanar préstecs en dòlars. Els inversors no confien en el valor de les monedes nacionals d’aquests països, ja que es devaluen enormement. En un principi, es va pensar que l’euro seria una alternativa. Si l’any 2000 el percentatge de l’euro en les reserves mundials era del 18%, deu anys més tard pujava al 28%. Però a partir d’aquí el progrés de l’euro s’ha estancat i ara torna a estar per sota del 20%. El renminbi xinès ha seguit una trajectòria similar. El 2010, Pequín va començar a promoure activament la internacionalització de la seva moneda. Però les dificultats econòmiques del 2014-15 erosionaren el seu valor i ara no arriba al 3% de les reserves mundials.

Els rumors que la introducció del renminbi digital pot impulsar l’augment de la moneda xinesa no tenen cap fonament. La majoria de pagaments internacionals ja són digitals, i el govern xinès no ha mostrat cap indici de permetre que la seva moneda estigui disponible fora de les seves fronteres nacionals, ja que fer-ho dificultaria el control del valor del renminbi en els mercats. Si Pequín relaxés aquests controls, hauria d’implementar reformes polítiques importants i aquests canvis són poc probables. Les institucions dels EUA s’han deteriorat, però les d’altres economies estan encara pitjor. Des del 2014 fins el 2024, els passius estrangers dels EUA han crescut de 30 bilions de dòlars a més de 51 bilions, mentre que els actius han passat de 24 bilions de dòlars a només 33 bilions. En altres paraules, els Estats Units han passat de ser un deutor net amb la resta del món per import de 6 bilions de dòlars el 2014 a 18 bilions ara, triplicant la quantitat.

En l’actual patró dòlar, els EUA imprimeixen sistemàticament moneda que flueix a altres països per absorbir els desequilibris de demanda. Mentre el dèficit dels EUA no para de créixer, el superàvit de països com la Xina, Alemanya o Brasil es tradueix en l’acumulació de títols de deute públic nord-americà. A diferència del patró or, on els dèficits i superàvits dels països s’equilibraven automàticament, ara no hi ha cap mecanisme d’equilibri internacional. Els països acumulen superàvits o dèficits persistents perquè s’acomoden als desequilibris oposats dels EUA. En el patró dòlar, els EUA absorbeixen la manca de demanda estrangera amb increments del deute públic.