Opinió

Ús i abús de la marca Maragall

Després d’anys de combatre la notícia falsa, Pasqual Maragall va deixar de ser el «Maragall borratxo» que deien les pintades als murs. Els socialistes sempre van acusar els nacionalistes de CiU, especialment l’aparell de Convergència, d’assumir i promoure una xafarderia que aviat es va convertir en una punyent campanya de desprestigi. L’escarni va adquirir dimensions ingovernables. L’aspecte del llavors alcalde, una mica deslluït i amb dicció confusa, no ajudaven a dissipar-lo. Només el gran èxit de Barcelona 92 va començar a desmentir aquella falsedat. Van haver de passar anys perquè la solidesa intel·lectual, heterodòxia, instint, imaginació, valentia i obstinació del polític socialista s’imposessin. Amb la malaltia, ja incapacitat com a rival polític, la seva aura no va deixar d’engrandir-se. El cognom del net del poeta va passar a ser un cobejat objecte de desig, fins i tot per als que no havien dubtat a vilipendiar-lo quan era una amenaça.

Quan Ernest Maragall es va unir a ERC no era nouvingut en política, ja que la seva carrera era tan sòlida com longeva, però era evident que el seu gran capital polític s’alimentava de la reputació del seu germà. Un capital que ell no va dubtar a grapejar quan va instar els socialistes a deixar d’evocar la figura de Pasqual. Com si la seva voluntat pogués imposar-se a un llegat inseparable del PSC. Ernest es va afegir a una causa independentista que mai va ser la del seu germà. Pasqual, alcalde de Barcelona i president de la Generalitat, sempre va defensar una capital mediterrània i europea, una Catalunya diversa i una Espanya federal i regenerada.

Quan Ernest va engrossir les llistes d’ERC, va arribar amb un cognom que el partit, evidentment, va voler capitalitzar. Amb la seva incorporació, sumava a les sigles una mena de marca de prestigi. L’escàndol pels cartells de falsa bandera d’ERC revela alguna cosa més que una manera de fer política allunyada de tota ètica. Mostra la llunyania entre la grandesa de Pasqual i la misèria de tots els que han volgut treure rèdit d’un cognom.