Opinió | Amb les garrofes

Vint anys

L’any 2004, el Govern d’esquerra catalanista impulsava la redacció d’un nou Estatut d’autonomia que servís principalment per a posar fi a l’espoli fiscal i el maltractament històric de la ciutadania catalana. Calia deixar de ser dels que més pagaven i menys rebien, per arribar a un model just. Aquest objectiu, perfectament encarrilat en el marc legal espanyol, era però la condició rupturista que Esquerra Republicana imposà per a constituir el Govern amb Pasqual Maragall de President. Jordi Pujol s’havia negat sistemàticament a obrir el meló de la reforma estatutària i l’autonomia s’anava esllanguint entre la invasió competencial i la incapacitat fiscal. El pacte Mas-ZP a esquenes del Govern, el ribot parlamentari anunciat per Alfonso Guerra i la destralada final del TC contra un estatut ja retallat, va expulsar els catalans del marc constitucional espanyol. Aquest fet va generar una reacció massiva a favor d’exercir el dret d’autodeterminació per assajar d’assolir un estat propi a dins d’Europa. Vam pensar que ho teníem a la punta dels dits el 2017, però no fou possible. I ara estem en plena ressaca.

Però el que no ha variat en tots aquests anys és l’incompliment de l’article constitucional que prohibeix l’ús confiscatori dels impostos. Catalunya té ara un dèficit fiscal de 22.000 milions d’euros i al llarg de les dues dècades s’ha mogut entre el 8% i el 10% del PIB català que és el que expropia l’Estat. Llavors, la gent que ja porta un cicle electoral quedant-se a casa sense votar per la decepció del procés, critiquen a les xarxes que en aquests moments es torni a parlar de finançament. Però, mentre s’estiguin al sofà els continuaran robant. Per això, la gent resilient, que poden estar tan decebuts com ells, tornen a furgar en una ferida que arriba a tothom que visqui a Catalunya, fins i tot als contraris a la independència. Per això, els republicans han tornat a posar aquest clam històric sobre la taula de negociació.

Ho denunciàvem fa més de vint anys en el llibre “Catalunya societat massa limitada” https://www.lacentral.com/jove-j-m-ed/catalunya-societat-massa-limitada/9788496103146 que vaig impulsar de la mà de Jacint Ros Hombravella i Josep M Jové, on a l’epíleg hi escrivia sobre qüestions plenament vigents. Per exemple, sobre el fet que els sectors procedents dels antics monopolis públics que es van privatitzar, ho van fer sense una autèntica liberalització però atraient a Madrid els centres de decisió, comercialització i recerca. Catalunya, com també altres territoris, es va veure perjudicada doblement. En no existir competència real en el sector dels serveis oligopòlics ens hem vist obligats a pagar car per unes prestacions que tenen poc nivell de qualitat (electricitat, gas, telefonia, aigües...). De l’altra banda, amb la centralització de les seus d’aquestes empreses de sectors regulats o de concessió administrativa, es desplaçaren cap a Madrid els llocs de treball més qualificats i els centres derivats destinats a expansió internacional o bé a recerca. L’allunyament del mercat real dels consumidors de les seus d’aquestes oligoempreses les irresponsabilitza davant d’aquests; i només cerca la proximitat física amb el poder polític jacobí.

Hi ha un altre segon gran problema que anem arrossegant: l’atròfia del sector públic. Fa vint anys, com ara, l’indicador de despesa pública en relació al PIB a Catalunya. La despesa pública feta pel conjunt d’administracions està doncs, clarament per sota dels estàndards europeus. Això provoca un pes elevat dels sector privat. Paguem impostos de socialdemocràcia i rebem despesa pública de país ultraliberal. Aquest sector públic atrofiat, amenaça a la nostra cohesió social i a la competitivitat. L’espanyolisme intenta dividir la societat catalana per raons lingüístiques però la seva arma més perillosa és l’ús maquiavèl·lic del dèficit fiscal, amb l’extracció de recursos que impedeixen que puguem destinar-los a millorar la solidaritat interna i la nostra competitivitat. La no convergència en productivitat de Catalunya amb Madrid, per exemple, és deguda fonamentalment al factor de manca d’inversió en infraestructures públiques i al baix nivell de capital tecnològic. El dèficit fiscal pot arribar a erosionar greument els fonaments econòmics sobre els que es sustenta el creixement, així com la cohesió social necessària per a garantir el benestar de les persones. Aquest dèficit fiscal és insòlit en regions que no inclouen la capital de l’Estat i que no estan molt per sobre de la mitjana europea de riquesa. Al nivell de riquesa de Catalunya, totes les regions europees tenen superàvit fiscal. Eliminant només una part del dèficit fiscal, Catalunya passaria a encapçalar els territoris amb més renda per càpita d’Europa. Per això és totalment irresponsable que quan els sindicats corporatius o molts sectors econòmics i socials demanen homologar-se amb Europa en percentatge de PIB que s’hi destini en els pressupostos, no situïn al costat de la seva pancarta una denúncia contundent de l’espoli fiscal que només enforteix el territori Ayuso.