Opinió | reflexions

Ambició tranquil·la

El Ministeri de Treball, els sindicats i les patronals es van asseure, ahir, de nou per negociar la reducció de la jornada laboral i intentar acostar posicions. L’acord de govern entre PSOE i Sumar vol passar de les 40 hores màximes actuals a 38,5 aquest mateix any i a 37,5 el vinent. Tot plegat, amb l’objectiu de millorar la productivitat i el benestar dels treballadors i treballadores. Aquest plantejament compta amb el vistiplau dels sindicats, però ha trobat reticències en l’empresariat.

La preocupació per la conciliació i la salut laboral és una constant històrica en la classe treballadora. Els canvis socials han portat a plantejar un nou equilibri d’horaris entre la vida laboral i la personal i a repensar l’esquema actual de les 8 hores de feina, implantades a principi del segle passat. Aquest equilibri passaria, d’entrada, per reduir les hores de treball sense que això vagi en detriment del poder adquisitiu, ni de la productivitat.

En aquesta mateixa línia, entre els joves de la generació Z ja es nota l’anomenada tendència Quiet ambition (ambició tranquil·la), que suposa un canvi en les prioritats a la feina. Trobar un equilibri entre la vida professional i personal ja és per aquest col·lectiu una prioritat a l’hora d’accedir al mercat laboral, més enllà del sou, l’èxit o l’ambició per l’ascens professional. És una nova manera d’entendre la vida, que no gira al voltant de la feina, sinó que aquesta n’és un element més, sense renunciar a l’èxit laboral. Són ambiciosos, però sense estressos, ni pretensions.

El cas és que el fet de treballar més hores no sempre és garantia de més productivitat i hi ha estudis que constaten que els territoris més productius són també els que tenen les jornades laborals més reduïdes.

Que govern i sindicats (de moment no es pot dir el mateix de les patronals) apostin per reduir la jornada laboral, ja és un avenç significatiu, però que les noves generacions tingui clar de partida que estan disposats a treballar bé i de forma eficient però no a qualsevol preu, sinó amb certes condicions que afavoreixin el seu benestar social i emocional, és esperançador. Caldrà veure si aquest canvi de paradigma en el món laboral, que equilibri les condicions de treball que es demanen amb les que ofereixin les empreses, arriba a bon port i s’aconsegueix aquella dita de «treballar per viure, no viure per treballar», que tan s’ha pregonat i tant poc s’ha practicat.