Opinió | XUT A PALS

La normalitat soc jo

En lingüística la forma marcada és aquella modalitat (lèxica, fonètica, dialectal...) que per les raons que sigui es considera lateral i connotada. Fins al punt que la varietat no marcada ja no es percep com a varietat sinó com a forma normal i natural, malgrat que també reflecteixi condicionants culturals i ideològics. Per això el masculí és la forma no marcada en la majoria de les llengües llatines i l’anglès de la BBC (o el català central...) és el dialecte no marcat; tant que ni tan sols es considera un dialecte.

Situar la normalitat en un lloc o en un altre no és neutral ni innocent i serveix per reforçar una determinada visió o estat de coses. Per això no és cap casualitat que els portaveus del govern espanyol es refereixin a la situació que viu actualment Catalunya com de normalització o de retorn a la normalitat. I quina seria aquesta suposada normalitat? La integració no qüestionada al Regne d’Espanya, evidentment. D’aquesta manera, es presenta una preferència política legítima, però qüestionable i de part, l’espanyolisme, com a opció no marcada, i es col·loca l’alternativa, la independència, a la secció de les anormalitats incòmodes. Per això, els independentistes ens passem el dia explicant els avantatges i oportunitats de la independència, mentre els espanyolistes es limiten a apel·lar a valors i actituds genèrics com l’estabilitat, la previsibilitat i –en definitiva- la resignació.

Efectivament, he escrit espanyolistes i no constitucionalistes, perquè la república catalana també tindrà una constitució i perquè igual que els contraris al Brexit eren europeistes, els contraris a la independència són espanyolistes. I no passa res. Qualificar-los de constitucionalistes és una altra manera de dissimular el contingut òbviament nacionalista intrínsec en la voluntat de perpetuar un estat nació anomenat Espanya. Com també és ridícul anomenar no nacionalistes als defensors d’una constitució, l’espanyola de 1978, que és un document canònicament nacionalista. Feu-hi una llegida.

I com que l’independentisme es presenta com a una anomalia artificial i acotada, mentre l’espanyolisme seria un ampli i plural sentit comú, s’assenyalen sempre les divergències internes d’uns però no les dels altres. Al Parlament, per exemple, hi ha quatre grups partidaris de continuar a l’estat espanyol i quatre que en són contraris, però de qui se subratlla la divisió és només a l’independentisme. Tant és així que si per investir un president independentista fessin falta els vots del diputat i la diputada d’AC, ja els haurien fet trenta entrevistes demanant-los el posicionament. En canvi, ningú pregunta a VOX o al PP si donaran suport al candidat espanyolista més votat.