Opinió | BROGIT

VÍCTOR FELIU

Edatis...Què?

Darrerament, es parla força de la paraula «edatisme». A finals dels anys seixanta el metge-gerontòleg nord-americà Robert Neil Butler va emprar aquesta paraula per denunciar la discriminació social que pateixen les persones grans. El treball d’investigació d’aquest metge defensor de la dignitat de la vellesa va obtenir el premi Pulitzer.

Per aquí, fins a finals de l’any 2022 la Real Academia Española (RAE) no va incorporar aquesta paraula en el Diccionario de la Lengua Española (DLE). Han passat més de 50 anys d’ençà que se’n va començar a parlar. El diccionari defineix l’edatisme com «la discriminació per raó d’edat , especialment de les persones grans o ancianes».

L’any 2021, un informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) denunciava que una de cada dues persones en el món té actituds edatistes. En el rànquing mundial de les desigualtats, després del racisme i el masclisme el segueix l’edatisme. A Europa una de cada tres persones considera haver patit edatisme. A Espanya el 45% de les persones més grans de 65 anys afirmen haver-se sentit discriminades per l’edat.

Tot i que l’edatisme el pateixen sobretot les persones grans, també el pateixen altres col·lectius entre els quals les persones joves. Per tant, la lluita contra l’edatisme cal assumir-la col·lectivament per tal d’erradicar les discriminacions i aconseguir una societat on totes les persones siguin valorades i respectades, independentment de la seva edat.

Evidentment, no es pot generalitzar, però una part de la societat considera a les persones grans com una càrrega improductiva: persones inactives, passives i que sovint només ocasionen maldecaps. Aquest és el comportament en part d’una societat molt avançada tecnològicament però molt endarrerida humanament.

Les pràctiques edatistes envers les persones grans es manifesten de formes diverses i poden comprovar-se en el dia a dia: infantilització i paternalisme del llenguatge; estereotips de deteriorament físic i psíquic; publicitat pejorativa; imatges negatives i tristes en lloc de positives i alegres; incapacitat per adaptar-se a les noves tecnologies, etc. Tot plegat té greus repercussions per a les persones grans a causa de la seva vulnerabilitat. Aquestes actituds edatistes són humiliants per a la mateixa autoestima.

Dignificar la vida de les persones grans és una responsabilitat col·lectiva, però des de la judicatura i la política la responsabilitat és major, ja que disposen d’eines legislatives per fer-ho possible. És necessari enfortir els drets de les persones grans amb l’aplicació de normatives efectives. Per erradicar l’edatisme cal promoure des de les institucions programes d’inclusió social. Cal continuar lluitant per ser part activa dins la societat.

Vet aquí una frase concloent extreta d’una enquesta realitzada fa quatre anys: «La meva edat no és la meva identitat». Finalitzo aquestes línies edatistes amb una pinzellada d’humor britànic. La prolífica escriptora Agatha Christie, casada amb un arqueòleg, presumia de la seva convivència conjugal: «Casa’t amb un arqueòleg. Com més vella et facis, més encantadora et trobarà».