Opinió | TRIBUNA

L’envelliment digne preocupa a la Generalitat?

Que no ens enganyin, l’envelliment digne no és una prioritat pel govern de la Generalitat. En canvi, sí que consideren un repte de futur fer front a l’increment de recursos que requerirà l’envelliment poblacional, ja que no el veuen com un èxit social, sinó com una important font de despesa.

En aquests moments, a partir de l’acord GOV/92/2024 del Departament de Drets Socials, fet el 24/4, s’està elaborant l’anomenada Estratègia per una Societat Longeva i una Vida Plena, que es vesteix enganyosament com una proposta amb una visió transversal de la societat, amb l’objectiu que totes les persones gaudeixin d’una vida plena a totes les edats.

En realitat, però, de l’anàlisi del document de bases es constata que els seus continguts són bàsicament assistencialistes, adreçats a les persones grans amb vulnerabilitat. Si almenys s’hi veiés un camí per resoldre satisfactòriament la part assistencial seria important, però no és així, perquè, per exemple, no apareix cap referència al lideratge públic en la implantació del nou model de residències.

S’associa una vegada més la vellesa amb la dependència i les cures a llarg termini, reforçant estereotips negatius, sense tenir en compte que, malgrat que en envellir tenim més possibilitats de ser vulnerables, sols una petita proporció de les majors de 65 anys en seran i, en general, durant una mínima part de la seva vellesa.

Fins ara, els tècnics han elaborat el document i aquest mes de juliol es farà un simulacre de participació. Hi haurà una sola reunió per vegueria (a Manresa el 16/7), on persones dels consells de la gent gran, associacions, entitats i professionals podran «parlar-ne» durant dues hores, però sense possibilitat d’esmenar ni qüestionar la filosofia ni les accions previstes.

És un procés participatiu fictici sobre l’envelliment, sense que les persones grans tinguem cap possibilitat de participar, en el que se’ns considera com a receptors passius i que no inclou com a prioritat potenciar la nostra capacitat per defensar els drets que se’ns conculquen, ni millorar la nostra autoestima, tot valorant el que som, fem i el que hem aportat, ni encoratjar el nostre orgull d’envellir...

No estic d’acord amb la filosofia en què es basa aquest document, ni en molts dels seus continguts i crec que el seu intent d’aplicar una visió transversal és fallit, perquè plantejar que els problemes són patits per totes les generacions, minimitza la gravetat dels que tenim a la vellesa. És cert que l’edatisme també afecta el jovent, però, en el cas del menysteniment de la gent gran, és molt més greu i necessita solucions específiques, perquè aquesta discriminació és estructural i afecta de per vida la nostra dignitat, l’autoestima, la salut i és una de les causes més importants de la solitud no volguda i dels maltractaments, i l’única responsable de la poca priorització política de les nostres problemàtiques.

Per debatre de veritat i trobar solucions ens cal el 9è Congrés Nacional de la Gent Gran, que s’hauria de fer enguany i que no es pot substituir per aquesta Estratègia, com ara s’està intentant a correcuita des de la Generalitat, per part d’un govern en funcions.