De quan córrer era ser un Haro

Mariano Haro (Valladolid, 1940 - Palència, 2024) va morir dissabte als 84 anys per les complicacions que li va causar la diabetis que patia. L’any 2019 ja havia sofert un ictus.

El palmarès de Mariano Haro és impressionant, malgrat que no acabés mai de pujar a l’últim graó del podi fora d’Espanya. Va topar amb el finlandès Lassse Viren en una època en què mentre a l’Espanya interior el que imperava era la gana, nord enllà els atletes es feien transfusions de sang per augmentar el seu rendiment, segons es deia i es creia (i s’arribaria a saber del cert).

Haro va sumar quatre subcampionats del Món en cros (llavors se’n deia de les Nacions) consecutius entre el 1972 i el 1975. Va aconseguir dos diplomes olímpics als Jocs de Múnic 1972 (va quedar quart) i als de Mont-real 1976, ja amb 36 anys. També ostentava dos subcampionats d’Europa (sempre segon!) per equips. A Espanya, el seu domini va ser incontestable: 27 títols d’Espanys en cros, 10.000 metres, 5.000 metres i 3.000 metres, distancies de què en va ostentar els respectius rècords.

El conegut com a Lleó de Beceriil, poble palentí de menys de 1.000 habitants en què residia i del qual en va ser alcalde pel Partit Popular entre el 1979 i 1983, es va retirar el 1977 amb 37 anys.

Va ser un pioner de les curses de fons a Espanya. De fet, als anys 70, i encara als 80, quan sorties a córrer, una activitat que no era pas tan habitual i extesa com ho és ara, et deien si no eres un Mariano Haro, com anys venir t’etzibaven un Indurain si ho feies en bici o un Fittipaldi si pitjaves en excés l’accelerador del cotxe o un Nieto si era el de la moto. I és que hi ha llegats que depassen els èxits esportius. És llavors quan neixen les llegendes.