Turisme descontrolat

Fa uns dies, la web d’aquest diari es feia ressò del resultat d’una enquesta publicada a «The Guardian» que constata el recel creixent que hi ha entre la ciutadania a Catalunya cap al turisme de masses cada cop més abundant al país. Gairebé la meitat de la població de Catalunya troba que és excessiu, i és el territori europeu on hi ha una visió més negativa dels turistes.

Sobretot Barcelona, però també ciutats costaneres o poblacions pirinenques fa temps que protesten pel que alguns veuen com una «invasió» turística de la seva localitat o dels seus barris, acompanyada d’una proliferació d’habitatges turístics on fan estada sense que sempre es pugui trobar un equilibri de convivència satisfactori per a tothom. Una opinió, la dels territoris massificats, que de moment encara contrasta amb el d’altres indrets on, d’una forma més o menys generalitzada, el turisme es veu com una oportunitat de negoci i projecció. És el cas de la Catalunya Central, que s’està fent un lloc com a destinació que encara pot vendre tranquil·litat i paisatge, unes virtuts cada cop més preuades veient la deriva que està prenent el turisme en altres llocs. La capital del Solsonès i el seu entorn, per exemple, viuen moments àlgids a través de propostes com les que està venent el projecte Solsona Experience per ensenyar la riquesa patrimonial i de descans que ofereix la comarca. Manresa també ha tret profit aquests darrers temps de l’Any Ignasià, o de noves alternatives de visita com el Museu del Barroc. El Geoparc de la Catalunya Central també fa esforços per créixer i projectar-se cap a un públic atret per nous descobriments vinculats a la geologia o fins i tot l’excursionisme... I tot això, al costat d’indrets més que consolidats, com Cardona o Montserrat, on les xifres de visitants encara es podrien disparar més amb els 15 mesos d’actes del Mil·lenari que queden per endavant.

Perquè aquest turisme continuï sent una font d’oportunitats i no de problemes, convindria no trencar la col·laboració fins ara assolida entre agents públics i privats i analitzar en tot moment les necessitats i les possibilitats del territori per poder absorbir la demanda sense excessos, si convé posant límits com potser ja s’hauria d’haver fet en indrets que ara pateixen les conseqüències de no haver-ho fet a temps, fins al punt que ara opten per mesures tan insòlites com cobrar per llençar una moneda a la Fontana de Trevi, o multar a qui arrossegui maletes de rodes pels carrers de Dubrovnik.