Ensarronada electoral

Digueu-li com vulgueu, ensarronada, engany, frau.... L’actitud d’alguns polítics amb els seus votants podeu qualificar-la amb l’adjectiu que desitgeu. Una pràctica habitual en el món de la política és que el candidat/a que no ha obtingut el resultat electoral desitjat decideix plegar. Quan el/la polític no pot gaudir de l’escalf de la poltrona de manar i es veu condemnat/da a la lúgubre cadira de l’oposició aleshores prefereix abandonar. El mateix ego, les ambicions personals i la diferència de sou entre estar al govern o bé a l’oposició són algunes de les indignes raons per escapolir-se dels compromisos adquirits amb l’electorat.

Una actitud molt poc honesta que els mateixos partits polítics haurien d’impedir. Caldria també revisar la normativa electoral per sancionar les conductes dels qui enganyen a l’electorat. Aquests comportaments contribueixen a la pèrdua de credibilitat dels polítics i també al distanciament existent amb la ciutadania.

Un exemple recent el trobem a l’Ajuntament de Barcelona. El desembre passat el candidat a l’alcaldia Ernest Maragall (ERC) en el darrer ple municipal de l’any va acomiadar-se del seu càrrec de regidor i va fugir. El passat mes de juliol el candidat a l’alcaldia Xavier Trias (Trias x BCN–marca blanca de Junts) va seguir el mateix camí i després d’acomiadar-se en sessió plenària també va fugir. I ara fa pocs dies la candidata a alcaldessa Ada Colau (Barcelona en Comú) també ha anunciat la seva immediata fugida de l’Ajuntament.

Les eleccions municipals van celebrar-se el 28 de maig del 2023. El compromís dels fugats amb els seus conciutadans/es ha durat ben poc. A un li ha durat 7 mesos, a l’altre 14 mesos i a la de més enllà 16 mesos. Durant aquest breu període de temps la feina exercida des de l’oposició ha estat ben trista.

Entre la classe política hi sovintegen els desmemoriats. L’amnèsia –segons per a què– és freqüent. Durant la campanya electoral aquests alcaldables proclamaven reiteradament la seva estima amb Barcelona. Ara, veient que no poden manar, la seva trempera amorosa s’ha esvaït. Cal recordar-los que des de l’oposició també es pot continuar treballant per millorar la seva tan estimada ciutat.

Ja se sap que romandre a l’oposició és feixuc (políticament parlant), però tothom qui accedeix a unes eleccions sap que aquesta missió li pot tocar. Qui es presenta a unes eleccions el seu deure –ètic i democràtic– és quedar-se en el lloc que la ciutadania li ha assignat amb els seus vots. Un compromís per a tota la legislatura i no només per a uns quants mesos de conveniència.

Plagiant la composició «Tocata i fuga en re menor» d’en Johann Sebastian Bach, el trio Maragall, Trias i Colau s’han inventat la «Tocata i fuga amb ensarronada major» que quan l’interpreten sembla una olla de grills. Aquest trio «Els Fugitius» desafina solemnement.

La contundent locució que Xavier Trias va etzibar als seus col·legues del consistori barceloní, ara els seus votants li haurien de retornar. Una sentència extensiva als seus companys de fuga i aplicable a tothom qui té la vergonyosa actitud d’abandonar el vaixell quan no pot capitanejar-lo: «que us bombin»!