Som millors que ells

La memòria és com una biblioteca que permet ordenar els records per temes. I cada vegada que repasso l’apartat del terrorisme se m’acumula la feina. Hi ha imatges que em porten a Euskadi, per exemple, si penso en els més de 500 quilòmetres que ens vam empassar per obrir el Telenotícies des d’Ermua, quan encara somiàvem que Miguel Ángel Blanco no acabaria assassinat. O el neguit l’endemà de la bomba contra Fernando Buesa i el seu escorta; «nosaltres no canviarem res», em va etzibar un dirigent nacionalista, després de les primeres esbroncades que havia hagut de sentir el lehendakari Ibarretxe. Altres records es queden a Catalunya. I aquí apareixen Hipercor, la casa quarter de Vic... o el cop de l’atemptat que va acabar amb la vida d’Ernest Lluch, només parcialment compensat per la manifestació de protesta gegant a Barcelona. I em venen flaixos d’aquesta mateixa memòria a Madrid, a Sevilla, a Saragossa, a València...

He hagut de proclamar, com tants altres periodistes, que el final d’ETA era la notícia que algun dia m’agradaria donar. Però la vam acabar donant. Tampoc oblidaré mai la fortalesa que ens va transmetre, a través de la ràdio, la filla d’Isaías Carrasco, molt allunyada de les mel·líflues paraules d’un capitost abertzale al qual un dia vaig haver gairebé de cridar perquè em mirés als ulls quan estàvem parlant d’ETA. I he llegit Patria. I he plorat amb Maixabel. I sé que som molts, moltíssims, els que compartim memòria i sentiments. Per això resulta tan indigna la baralla de barri que ens han regalat aquesta setmana, amb les víctimes dolgudes i estupefactes a primera fila. La (ultra) dreta d’aquest país s’ha radicalitzat, sembla que sense remei. I l’esquerra que (encara) governa no ha tingut el coratge per fer pedagogia, defensant que la justícia no pot ser venjativa. Ni tan sols amb els terroristes. Això no va d’errors en la votació, ni d’estratagemes parlamentaris. Perquè convalidar-los els anys de presó que hagin complert en un altre país no és regalar-los res. És continuar demostrant que som molt millors que ells.