La trempera que provoca el Barça

Me la jugo: què, el Barça, ahir??? Si vam perdre al Bernabeu perdoneu, però és que vaig lliurar aquest article dijous passat al vespre, contagiat encara per l’eufòria general desfermada pel 4 a 1 que li van clavar els xavals de la Masia al Bayern de Múnic. Ara bé, si ahir també van passar per la pedra el Madrid de Vinicius, no cal pas que perdeu el temps llegint això, i val més que continueu la gresca engegada anit, perquè us serà més reconfortant. Creu-ho els dits i confio no equivocar-me en la previsió optimista perquè, immersos com estem en el pla especial aquest que empaita normalitzar la convivència, retrobar-nos en el dia a dia al marge de discrepàncies i superar les mancances de benestar social que ens atabalen, allò que ha de compensar-nos en motivació, ara, són els esdeveniments extraordinaris com la trempera que encomana un Barça imparable. Fixeu-vos en allò que transmeten jugadors que pensàvem relinquits com Raphinha i Lewandowski, l’empenta que hi posen Pedri, Iñigo i Koundé, o les ganes demostrades pels recuperats Gavi, De Jong i, fins i tot, Iñaki Peña (toquem ferro!). Però allò que entusiasma i crea vincles encoratjadors a joves, pares, avis i canalla és l’exemple combatiu dels Lamin, Fermin, Cubarsí, Casadó, Balde, Olmo (tots expressant-se en català!), o la lluita per la recuperació de la lesió que lliura cada dia el berguedà Marc Bernal qui, dimarts passat, va rebre una injecció de vitamines amb l’estima solidària que li va mostrar el públic que emplenava el teatre Kursaal quan va rebre el Premi Esport en la festa del 45è aniversari de Regió7. Això sí que és trempar amb una realitat engrescadora. I, convidats com estem a la teràpia col·lectiva per refer ànims, res millor que recuperar l’orgull blaugrana d’on no hauríem d’haver marxat mai, enduts per deliris de grandesa prohibida i reprimida implacablement. Oi? Oblideu-vos de les misèries que arrosseguen polítics bocamolls, cunyats corruptes, empresaris poca pena, nòvios espavilats i energúmens que amenacen o sentencien visceralment. El seu món no és el nostre i no ens trauran de problemes, ni a Catalunya dels darrers llocs que ocupa en el rànquing de qualitat de vida a les comunitats autònomes, segons l’índex global de l’Institut Nacional d’Estadística presentat aquesta setmana. Retallades i l’austeritat imposades per Europa i els successius governs espanyols ens hi han abocat, i els fets no evidencien cap interès singular a resoldre el problema. Però si tenim el Barça per tibar d’elàstics tampoc no cal patir-hi massa, perquè a l’oasi on ens volen instal·lar diu que és on s’està més tranquil i s’aprecia més bé el que tens. La resta, miratges, com presumeix l’alcalde Aloy ara que veu la seva ciutat admirada per gent de fora.