Malson per entregues

Malson per entregues és el títol d’una cançó del Serrat que també podria servir per resumir tot el viacrucis que hem passat a casa, lluitant contra una maquinària burocràtica davant la qual ens hem acabat rendint. I no era pas per organitzar unes olimpíades ni tan sols per obrir un negoci. Només era per invitar a una persona per passar uns dies amb nosaltres i ens ha resultat impossible.

Per Nadal, el nostre fill, que viu al Canadà, torna a casa, i aquesta vegada ve amb la seva parella. Tot ben normal i ben senzill si no fos perquè ella és turca i, per qüestions que se’ns escapen, les persones de determinades nacionalitats com la seva, per venir al nostre país i residir uns dies a una casa particular, necessiten una carta d’invitació. Però fer una carta d’invitació no és només omplir un imprès sinó que prèviament has de reunir una determinada documentació. Res, coses tan a mà i tan ràpides d’obtenir com una còpia simple del Registre de la Propietat, la cèl·lula d’habitabilitat i un certificat d’empadronament de cada persona que viu en aquell domicili. Pot semblar una broma, però és realment així. Traduït vol dir esmerçar-hi hores, diners i maldecaps. Però ho fem. Quan per fi tenim tota la paperassa que ens demanen ja només cal presentar-ho a la Policia Nacional i sol·licitar la carta. El tràmit s’ha de fer a la comissaria de Manresa, perquè no pot ser a cap altra, però per ser atès cal demanar la famosa «cita prèvia», i això no es pot fer allà mateix personalment, cal fer-ho per internet. Però aquí el problema ja no és de diners ni de pèrdua de temps. Aquí el problema és que et trobes amb una barrera impossible de franquejar perquè no hi ha manera de trobar cites. Anem a comissaria exposant el problema i ens diuen que no patim, que en sortiran de noves, però no en surten. Hi ha però una solució, i és anar a un locutori i comprar directament la cobejada cita per «només» 30 euros. Però per dignitat i per responsabilitat ciutadana no ho fem, perquè pagar 30 euros a una organització a l’ombra que obté cites no sabem de quina manera és una cosa que no s’avé amb els nostres principis.

En vista de la situació anem per enèsima vegada a comissaria per exposar la nostra queixa en forma d’instància (Formulario de queja-sugerencia) i ens donen un comprovant d’entrega, dient que rebrem una resposta per correu postal. Entre una cosa i l’altra, però, els terminis per moure-ho tot, per molt que ens hi vam posar tres mesos abans, es van escurçant, fins que arriba un moment en què ja no hi ha temps perquè es pugui remetre-la al consolat per obtenir el permís.

Desesperats i rendits a l’evidència d’un mecanisme absurd, però implacable, ens hem donat per vençuts, i al meu fill i a la seva parella no els ha quedat altre remei que reservar l’estada en un hotel, modalitat per a la qual no calen certificats, ni cartes, ni cites prèvies. Tot tan trist i tan real com la burocràcia que ens envolta i que és capaç d’espatllar-te un Nadal.