«La calvície natural no existeix»

El 4 de novembre de 1975, Espanya bullia. El general Franco agonitzava i l’aleshores príncep Juan Carlos havia assumit el càrrec de cap d’estat en funcions. Aquell dimarts, La Vanguardia es feia ressò del viatge del Borbó al Sàhara occidental, on els militars espanyols estaven en estat de màxima alerta, davant la que seria imminent «marxa verda» o, en altres paraules, l’ocupació del Marroc d’aquesta colònia. La transcendència dels articles de l’enviat especial del diari a l’Al-Aaiun compartien pàgina amb un únic reclam publicitari. Un anunci a dues columnes, amb la cara d’un home de mitjana edat, amb unes entrades pronunciades. Les lletres grosses no podien pas ser més cridaneres: «Quien se queda calvo es porque quiere». En el text ja parlava de tractaments avançats que resolien un dels problemes eterns que afecten més els homes. L’empresa anunciant, Instituto Capilar Internacional, referenciava els seus centres a Barcelona, Madrid, València, Sevilla i Bilbao.

Al llarg dels anys, ni aquesta companyia ni cap altra, han guanyat la partida a l’alopècia androgenètica, la més habitual. Aquest anunci i molts altres formen part de les grans o mitges mentides publicitàries més assumides. Juguen amb els sentiments, amb les il·lusions. Des de polítics a esportistes, passant per artistes, empresaris i qualsevol persona anònima han estat conillets d’índies de tractaments ineficaços. Alguns fàrmacs, susceptibles de revertir la calvície, millor que no surtin dels laboratoris perquè els efectes secundaris són molt pitjors que lluir un cap amb pocs o sense cabells. Però per què als homes els preocupa tant l’alopècia quan almenys una part de la societat els considera més atractius amb la closca ben pelada? Per què els viatges a Turquia encara estan a l’ordre del dia per fer empelts i trasplantaments? Les respostes ens les hauran de donar els psicòlegs, sociòlegs i antropòlegs.

Els historiadors, però, ja han fet part de la seva feina. Han estudiat el llarg dels segles i mil·lennis el relleu que han tingut els cabells i el pèl. Durant l’època medieval i renaixentista, fins i tot, es va considerar una moda, tant d’homes com de dones, lluir entrades. Es va arribar a considerar un signe d’intel·ligència. Això feia que hi hagués gent rellevant que optés per afaitar-se el front. En algunes cultures, i l’Antic Egipte no va ser una excepció, es rapaven els cabells.

Fa poc més de cent anys, en un període de canvis socials, a l’estat espanyol ja circulava publicitat impresa «d’un miraculós invent» de la marca Paz, que comercialitzava un regenerador dels cabells. Un potet costava 15 pessetes. Donava per fet que «es siempre eficaz porque la calvicie natural no existe y es rarísimo el caso en el que hay que abandonar toda esperanza».

En conclusió, sembla tenir més sentit que durant segles s’hagi valorat positivament i posat de moda la calvície que no pas els enganys publicitaris de tractaments miraculosos que perduren, com a mínim, des de principis del segle XX. El debat sobre els postissos, perruques i perruquins que van poblar molts caps calbs la segona part de la centúria passada el deixem per un altre dia.