Un arbre berguedà a casa per Nadal

A Catalunya, hi ha obres i autors que, malgrat el pas dels segles, deixen empremta en l’ideari. És el cas del reconegut eclesiàstic i poeta d’origen osonenc Jacint Verdaguer i Santaló, que avui situem a la comarca del Berguedà, com han fet autors i historiadors anteriorment com Ramon Felipó. Es tracta d’un discurs inaugural d’un certamen literari a Berga celebrat el 24 de juny de 1901. I per què en parlem ara al desembre? El dit discurs, que forma part de les Obres completes de Jacinto Verdaguer, publicades post-mortem el 1946 per la Biblioteca Selecta de Barcelona, tracta la nostra comarca, el Berguedà, entre les pàgines 1282 i 1286, concretament parlant del Pi de les Tres Branques (Castellar del Riu) i un moment històric en què la Unió Catalanista esdevindria la propietària dels terrenys on es troba el Pi. També perquè és un text capital per conformar la identitat catalana d’aleshores, avui molt més complexa que en temps del poeta de Folgueroles. I, tot i que està emmarcat en la diada de Sant Joan, Nadal, una època de recolliment i d’introspecció (també nacional), és una època idònia per recuperar la nostra prosa literària d’inicis del XX mentre cadascú construeix el seu arbre únic. És un cant a Catalunya des del Berguedà per una figura nacional com era Verdaguer.

En aquest discurs, Verdaguer defineix el Pi de les Tres Branques, al Pla de Campllong, com a l’arbre sagrat de la Pàtria, una evocació de tres principis del catalanisme, dels Jocs Florals d’inicis del XX: Pàtria, Fides i Amor, com tres branques té el Pi.

Quant a la pàtria, Catalunya no ha estat sempre «una muntanya de verdor, on viu, sojorna, niua, canta i remoreja tot un poble d’aucells»; però, valent-se de l’amor que caracteritza els catalans vers allò propi, també el destaca com l’arbre de la gran família catalana i de la necessitat del poble català de retrobar-se com a col·lectivitat.

L’amor també és una de les branques del Pi. Verdaguer el contraposa a la ferida de l’odi, que dilueix la identitat catalana. Així s’empara en Jesucrist, «Ameu-vos uns als altres», i en la comunió d’amor i harmonia que existeix en les tres branques, com en les tres naturaleses de Déu. I així passem a la tercera branca: la fe, conèixer Déu pel Pi. Resol la Santíssima Trinitat de la següent manera: «Així com un arbre que té tres branques no és més que un arbre perquè té sinó una soca, així les tres Divines Persones són un sol Déu perquè totes tres tenen una sola Naturalesa Divina».

Ara per Nadal, moltes famílies decoren l’arbre de casa, sota el qual infants i adults hi dipositen somnis i desitjos. Verdaguer parla de les infinites pregàries i converses formulades sota l’únic testimoni del Pi. El mateix Jaume I, segons la tradició, somia sota el Pi sobre els tres regnes encomanats. I també mentre decorem l’arbre de la nostra llar, pensem que aquest Pi sigui l’arbre de la gran família catalana, que deia Verdaguer; que tots els catalans el sentim com el nostre arbre de casa; tot celebrant una comunió de país on evoquem els nostres trets col·lectius i oblidem, per uns instants, les nostres diferències en aquest aplec als peus de l’arbre nacional de Catalunya.

Verdaguer reivindica el Berguedà en l’eix vertebrador nacional que esdevé el Pi. Encomana als berguedans el paper de custòdia del Pi: «Oh nobles berguedans, apar que Déu haja encomanat aqueix Arbre a vostra custòdia»; tot recordant «que si era una sola soca en temps de Jofre lo Pilós, fou un arbre de tres branques en temps del gran rei en Jaume I».