Sant Esteve de Marganell

L’antiga església parroquial de Marganell està sent reconstruïda, de manera moderna i funcional, a càrrec de l’arquitecte manresà Pere Santamaria, després que hagin estat consolidades les parets. En l’acte de celebració dels 40 anys dels AARB, celebrat recentment, va comentar dos aspectes importants de l’existència de l’església, l’històric i la restauració que s’hi està duent a terme. Conserva una estructura romànica tot i que hi predominen aspectes renaixentistes. L’església s’erigeix dins el clos del cementiri, prop de la masia de Can Font, a la banda nord-occidental del terme. Actualment, forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L’any 2000, la Diputació hi havia fet unes excavacions que van passar força desapercebudes. L’església no la veiem com era originalment, perquè ha tingut diverses intervencions. Les cales van descobrir l’edifici de la rectoria de grans dimensions, que ha desaparegut totalment. L’actual campanar tampoc no és l’original, ja que s’ha anat modificant amb el temps. Des del campanar s’accedia a un cor que hi havia justament a l’entrada. Les cales també van trobar un vestigi d’una església anterior a l’actual, amb la meitat de l’absis irregular existent.

Històricament, Sant Esteve era una parròquia independent, situada a la vall de Marganell, que s’estenia entre els termes dels castells de Guàrdia i Castellbell. El lloc s’esmenta per primera vegada el 924 i l’església està documentada des del segle XI, si bé les fonts eclesiàstiques la citen a partir del XII: "L’església primitiva de Sant Esteve de Marganell es trobava sota la jurisdicció del monestir de Santa Cecília de Montserrat des de l’any 1143, quan fou adjudicada pel bisbe de Vic Ramon Gaufred a l’abat Guillem". Des del 1154 figura com a parròquia de Marganell. El 1630, quan l’ermita més gran es va anar estenent es van construir les capelles del Roser i de Sant Isidre. Durant la Guerra del Francès, el 1811, va ser cremada per les tropes napoleòniques. L’estructura de l’actual edifici obrat amb carreus regulars demostra que es tracta d’una església d’una sola nau, amb l’absis situat a llevant, sense decoració ni obertures. L’única data existent és d’una inscripció del 1824. El campanar de torre es va fer amb teula àrab, a l’extrem sud, amb una estructura quadrada, ben conservada. La llinda també indica que aquell any es va construir la porta del cantó de ponent. Es manté la traça original de l’església més petita. El 1880 fou unida al bisbat de Barcelona, com el monestir. El 1936 fou cremada de nou i abandonada. Se’n va construir una de nova al poble que s’inaugurà el 1945. A les fotografies de 1975 encara hi havia la capella de Sant Isidre.

Santamaria explica que l’Ajuntament "ens va encarregar no tancar l’església i mantenir l’estructura actual, amb una coberta de vidre que serveixi per fer-hi actes dins. És un projecte complex, on cal una actuació minimalista". La superestructura metàl·lica no estarà enganxada a la paret. Durant les excavacions també es van trobar monedes de l’època de Jaume I. La porta d’entrada es va fer més gran. "Als paviments ceràmics, n’hi posarem uns altres de tous, per afavorir excavacions futuribles, perquè hi ha traces i tombes, algunes ben documentades, que no es poden malmetre". Com que l’escala que hi havia per pujar al campanar estava enderrocada, "n’hi posarem una altra de metàl·lica, amb una intervenció on es veurà clarament el que és nou del que és vell". Pel que fa al conjunt, marcaran la zona central que serà en sauló, les parets amb morter de calç i col·locaran unes graves al voltant de la zona humida. n