Treballar per viure o viure per treballar?

Recomano veure Severance (separació o desvinculació), una sèrie amb una premissa inquietant: en un futur distòpic les persones poden dividir la seva consciència en dues. Un “jo” que només existeix a la feina i un altre que viu la seva vida personal sense recordar res del treball. Aquesta separació total s’aconsegueix mitjançant un xip implantat al cervell. És important destacar que en la sèrie la decisió és completament personal i voluntària i queda avalada per un vídeo gravat pel “jo extern” (el fori), a tall de contracte, per assegurar que el “jo intern” (el dentri) no es rebel·li davant la percepció d'estar treballant eternament, sense cap escapatòria.

Darrere el mantra de "no t'emportis els problemes de la feina a casa" tot i que la intenció és preservar el benestar personal s'hi amaga una trampa subtil: pot normalitzar patiments innecessaris i fins i tot abusos en l'entorn laboral.

Les elits han utilitzat la separació de mons com a eina de control. A l’edat mitjana, l’Església prometia al poble que, si acceptava una vida de misèria, seria recompensat amb el paradís celestial. Durant la Revolució Industrial, als obrers se’ls venia el somni que amb esforç i lleialtat, algun dia millorarien la seva situació quan treballaven jornades esgotadores de setze hores per salaris miserables.

Crec que no hi ha cap contradicció en desitjar que arribi l’hora de plegar de la feina o desitjar que arribin les vacances. No tothom té la sort de dedicar-se a una vocació que garanteixi uns ingressos dignes per viure. Però tots coneixem persones que, independentment de l’àmbit i sector en el qual treballen gaudeixen del que fan de manera serena, sense exageracions ni drames. Per aquest motiu em demano: quin és el secret per viure la feina no com un càstig ni com una font d’autorealització imprescindible, sinó simplement com un mitjà compatible amb una vida raonablement equilibrada?

Potser la resposta rau a trobar un equilibri entre la implicació i la distància, en fer bé la meva feina sense permetre que em defineixi ni em consumeixi. Potser cal assumir que la satisfacció laboral no depèn tant de trobar una vocació apassionant, sinó d’un entorn laboral saludable amb relacions de qualitat i una compensació justa. O potser, simplement, es tracta d’acceptar que treballar és una necessitat i no carregar-li amb la responsabilitat de donar sentit a la meva existència.

El que tinc clar és que el benestar dels treballadors hauria de ser un indicador imprescindible en la comptabilitat de resultats de qualsevol empresa. No només per una qüestió d’ètica, sinó per evitar una separació forçada i excloent entre la vida i la feina. Cal afavorir un equilibri flexible, on cadascú pugui trobar el seu propi espai en una gamma de grisos, sense quedar atrapat en la radicalitat de treballar per viure o viure per treballar.