Salvador Alsius

La publicació del seu llibre Veni, vidi, vixi. Memòries d’infància i joventut (1948-1983), ens permet descobrir el vessant més primigeni i personal d’un dels periodistes que han deixat una empremta més profunda en els darrers cinquanta anys al nostre país. Popularitzat sobretot pels programes que va presentar a TV3 o a TVE a Catalunya, Salvador Alsius ha estat una personalitat fonamental en el món de la comunicació pel paper destacat que ha exercit directament en mitjans de comunicació, començant pel Diari de Barcelona, però també com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra i, a més, com a referent del sector per la seva condició de degà del Col·legi de Periodistes i vicepresident del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. A Veni, vidi, vixi, on canvia el final de la famosa frase de Juli Cèsar, «vaig vèncer» per un «vaig viure», retrobem el prosista excepcional que ja havíem tingut l’oportunitat d’assaborir, posem per cas, a Com TV3 no hi ha(via) res, i, a més del seu estil amè i del seu domini de les capacitats expressives del llenguatge escrit, hi percebem aspectes que ens ajuden a entendre el caràcter de Salvador Alsius, les seves arrels, els fonaments del seu humanisme... Salvador Alsius hi anota, per reflectir la seva manera de ser i de fer, l’apunt següent: «Posar algunes dosis de divertiment a les coses suposadament serioses i, alhora, mirar-me amb certa circumspecció allò que molta gent considera graciós». Nascut en una família de farmacèutics, la successiva mort, en poc temps, dels seus avis i dels seus pares, el va dur, juntament amb la seva germana, a casa d’uns oncles quan tot just era un adolescent. Alumne d’una escola dels jesuïtes, decideix demanar l’ingrés a la Companyia de Jesús, però se n’acabarà desvinculant. Van tirar endavant durant la seva joventut amb la seva dona i dues parelles més una comuna, que han sabut preservar satisfactòriament al llarg dels anys. Format inicialment com a periodista a l’antiga Escola de Periodisme de l’Església, vinculada al CIC, hi va poder gaudir de les classes de Josep Termes, Josep Maria Bricall, Pere Lluís Font o Manuel Vázquez Montalbán. Hi va conèixer Josep Pernau o Josep Maria Cadena, que el van introduir a l’exercici professional des del Diari de Barcelona, on es va arrenglerar amb els sectors democràtics i progressistes. Al llarg de les pàgines del llibre podem recuperar l’impacte de la dura experiència del franquisme, la complexitat de la societat catalana d’aquell moment, l’aprenentatge i la pràctica del cant coral amb Oriol Martorell i la Coral Sant Jordi, l’aposta per una antiga rectoria de la Vall de Bianya com a recer compartit... Veni, vidi, vixi constitueix un autoretrat individual del tot reeixit, però, a més, Salvador Alsius ens hi convida a acompanyar-lo en un viatge, amarat de la seva mirada, alhora sensible i incisiva, a través de la història recent del nostre país.