Per carnaval, tot val...

A mi disfressar-me no m’agrada. Ho he fet, de vegades, quan no hi havia més remei a fer-ho, quan no em podia escapar. I això que durant molts anys em vaig dedicar a l’organització artística de carnavals i rues i, ja llavors, els meus clients esperaven amb unes certes expectatives amb quina disfressa apareixeria. I jo, que treballava per carnaval, procurava no fallar en l’expectativa i – el que arribes a fer per un client!- arribava disfressat de Pep Garcia disfressat. No fos cas que perdéssim la identitat en la disbauxa.

Durant uns anys vaig acumular un fons d’armari on les ulleres fosques de sol combinaven la mar de bé amb les túniques i l’inseparable turbant dels xeics àrabs. La meva consigna interna era: Que es noti per fora, però que no em faci anar malament per dins. Quan acabava la disbauxa me’n tornava al cotxe i allà, en el temps d’obrir la porta i ficar-me dins, ja tornava a ser jo i les restes del xeic al portamaletes. I tal dia farà un any i avui no sé si em disfressaria de xeic sabent com sabem ara com les gasten en tot plegat. Llavors potser ens feia gràcia.

Però a mi en el fons el carnaval m’agrada. M’agrada capgirar les coses, sé subversiu. Anar a la contra. Criticar el poder. Estripar-lo una mica, fer mofa, amb un punt de mala llet, que si no no té cap mena de gràcia, dels militars, dels polítics i del clero. D’aquests 3, els militars cada dia ens donen menys dies de pau, els polítics cada dia ens donen menys dies de glòria i el clero... el clero sempre ha estat un blanc fàcil i sempre els hem tingut a tir. I sempre s’han emprenyat amb el punt just i de vegades desmesurat de sentir-se vilipendiats. D’això es tracta, sí. Però... de quin clero ens en riem pel carnaval? Del nostre, del de casa, del de quilòmetre zero. Del que sabem que s’enrabia molt, però mossega poc o gens.

A veure qui és l’atrevit que es riu dels altres cleros. De l’islam posem per cas. Ja sabem que tenen poc o gens de sentit de l’humor, i això me la bufa, però tenen molta mala bava quan els toques de prop i les gasten que se les pelen quan els interpel·les, encara que sigui a versos. No hi ha ous de fer-ne befa. Si de cas fes-ho tu primer que jo ja et vindré el darrere. I ja ho hem après, no alcem ni les parpelles. No hi ha ous. No, no n’hi ha. I mira que de raons no ens en falten perquè és a partir de la religió de l’islam que aquí grinyolen moltes coses. Massa. I és just el que caldria i més per carnaval, dir-ne befa. Ens riem del que podem, no del que voldríem. I per carnaval tot val, però tampoc ens passéssim ara. Ja em diràs que t’has disfressat.