Esperpent

Què tenen en comú les següents notícies? «El nou submarí de l’armada espanyola no cap al moll de Cartagena, que s’haurà d’ampliar… Costarà 16 milions d’euros», «Nou nyap de Renfe: els trens dissenyats per circular a Cantàbria i Astúries no caben als túnels… Tardaran tres anys a recuperar el temps perdut», «FCC compra dos camions per a la nova recollida de residus que no caben pels carrers de Manresa…». En aquest darrer cas suposem que serà més fàcil i barat rectificar. L’escala és diferent, però en l’origen sospitem que hi ha el mateix: una distància massa gran entre la realitat i el despatx del polític o el tècnic que pren les decisions. Ens podem imaginar el saberut enginyer calculant que, amb un camió més gran hi cap més brossa, per tant, es podran estalviar viatges i diners… I els polítics de torn observant el projecte i entenent molt bé els arguments sense adonar-se del que s’està a punt de perpetrar. Reconec que, després de llegir la notícia em vaig quedar estupefacte, vaig somriure i després va venir la indignació. També vaig recordar el cas dels famosos ascensors de l’hospital General de Manresa, concretament els que anaven a l’UCI; els arquitectes els van fer tan estrets que el metge, l’infermer i el portalliteres s’havien d’enfilar al llit del malalt per poder-hi cabre. Tot plegat forma part d’allò que en diuen «esperpent» i que neix d’una barreja entre la incompetència i la indolència. Què els va passar als qui van dissenyar els submarins? I als que van dissenyar els trens massa grans? I als arquitectes que van dissenyar els ascensors massa estrets? I als que han decidit comprar els camions? Segur que la intenció era bona i que els responsables han fet el «mea culpa», però recordem que hem d’exigir responsabilitats, és l’única manera d’intentar evitar que torni a passar. n