Resposta a l’Emília Olivé

És cert que la lluita contra la fam i la pobresa hauria de ser una responsabilitat estructural de l’Estat, mitjançant polítiques públiques eficaces i una redistribució justa dels recursos. Però negar el paper essencial que exerceixen organitzacions com el Banc dels aliments o com La marató en la vida de milers de persones seria un desconeixement profund de la realitat que afrontem cada dia.

El Banc dels Aliments no és una solució estructural, però sí que és un salvavides immediat per a milers de famílies que, d’una altra manera, no tindrien accés a quelcom tan bàsic com l’alimentació. En un context de desigualtat creixent i una resposta institucional insuficient, aquests mecanismes de suport són essencials per evitar que el drama social arribi a nivells encara més devastadors. La xarxa de voluntaris i donacions que sosté aquestes iniciatives demostra que la societat civil és capaç de mobilitzar-se i oferir solucions concretes quan les estructures estatals no són suficients o no actuen amb la rapidesa necessària.

La crítica que el Banc dels Aliments o La Marató són eines per perpetuar un sistema injust oblida que, a la pràctica, són aquestes xarxes de solidaritat les que han evitat que la crisi social derivi en un col·lapse humanitari. Les famílies que reben aliments i assistència mèdica gràcies a aquestes organitzacions no es poden permetre el luxe d’esperar que l’Estat resolgui tots els problemes estructurals. La necessitat és avui, i el Banc dels aliments és per respondre a aquesta emergència essencial.

A més, darrere del Banc dels Aliments i La Marató hi ha un component humà que transcendeix les dinàmiques del capitalisme o la caritat institucional. Són milers de persones —voluntaris, donants i beneficiaris— que participen i sostenen aquestes xarxes d’ajuda mútua. Desqualificar aquestes iniciatives pel seu origen o per les estructures que les sustenten no només és injust, sinó que també minimitza l’impacte directe i positiu que tenen en la vida de les persones.

És legítim exigir que l’Estat assumeixi plenament la seva responsabilitat en la garantia de drets bàsics com l’alimentació i la salut. Però mentre aquesta transformació estructural no arribi (si és que arriba), desmantellar o desacreditar les iniciatives que avui estan evitant un desastre humanitari només agreujaria el problema. La solució no passa per oposar Estat i societat civil, sinó per coordinar i reforçar els dos fronts per garantir que ningú quedi enrere. La filantropia i les xarxes de solidaritat no són un substitut de l’Estat, però avui són un recurs vital que salva vides i mereix ser valorat i protegit.n