Diagnosticar i sobrediagnosticar

Altres vegades ja he comentat que en l’àmbit de la salut mental no hi ha una línia fina que separi condicions de malaltia psiquiàtrica d’un estat de malestar emocional; encara que les condicions psiquiàtriques cursen amb malestar emocional. I un llarg malestar emocional pot desencadenar una patologia mental, tot depèn de la intensitat, de la durada, de la vulnerabilitat, la predisposició de la persona, de la capacitat de la mateixa persona per manegar la situació i la vivència de percebre una millora a curt i llarg termini, això últim és una barreja de l’apoderament i la famosa resiliència.

Tot bé a tomb, com la major part de les vegades, per aquest aprenentatge continuat que dona la pràctica clínica, atendre a persones i valorar allò que expliquen. Aquesta vegada em va venir al magí badar envers el diagnòstic, més ben dit el que li passava a una persona. Va venir amb els deures fets, si tenim en consideració la desinformació que produeix en Dr. Google. S’hi pot trobar de tot, consultar per símptomes, més que test, escales de triatge que ajuden a autodiagnosticar-se i programes terapèutics a partir del autodiagnòstic.

En la disciplina psiquiàtrica, la psiquiatria és una disciplina mèdica més, existeixen criteris d’agrupacions de símptomes i de signes objectius que ajuden a poder establir un diagnòstic, una avaluació inicial que es basa en el criteri clínic, un criteri que en Dr. Google o altres algoritmes no tenen. L’avaluació inicial o en posteriors visites pot arribar a entrar en una dimensió desconeguda, com és no saber quin diagnòstic té aquella persona. Pot costar anys que el clínic pugui dir: això que li passa no sé què és o no s’enquibeix en cap diagnòstic conegut. Tal com explicaven els grans clínics: Hi ha malalts i no malalties. Inclús amb un diagnòstic establert l’evolució posterior és ad personam.

Cal recalcar que en el cas esmentat, la relació entre la persona atesa i el professional, jo mateix, és de total confiança mútua; el que em va fer badar és que ja venia amb un autodiagnòstic previ, un trastorn per estrès posttraumàtic, ni més ni menys. La vida, el viure, és adaptació continuada a un entorn canviant, aquesta adaptació és personal i intransferible! Segurament, a una persona l’hi poden passar un conjunt d’esdeveniments adversos que no tenen res a veure amb un trauma: un factor terrible, o viscut així, però no un conjunt de factors adversos. És important no fer d’un símptoma o una emoció, una malaltia. A la vegada que és important valorar si canvis en l’entorn o en el projecte de vida de cada persona provoquen un malestar significatiu que afecta la capacitat de resposta o a la vulnerabilitat de la persona.

Un apunt personal existeix en la classificació de condicions psiquiàtriques el diagnòstic de trastorn (sempre en les classificacions es parla de trastorns, fins quan esperarem a dir-ne condicions) adaptatius quan el que fa consultar és la dificultat d’adaptació, una desadaptació. Altra vegada, un concepte mal definit.