La Manresa desapareguda

Aquest Sant Jordi no em va caldre mirar gaires parades per decidir quin llibre em compraria. Tenia clar que havia d’anar directe a buscar el del Francesc Comas Manresa. Espais perduts. Tan sols l’he pogut fullejar, però estic ben convençut d’haver fet la millor elecció. En cent trenta pàgines, l’home que sap més coses de la història d’aquesta ciutat fa un recorregut per vint-i-vuit espais «que s’han transformat radicalment des dels anys trenta del segle passat fins avui», i ens dona totes les pistes i totes les imatges per ubicar-nos a cada lloc concret, fer-nos una idea d’allò que hi havia hagut i veure el que hi ha ara. He de dir que posats a triar entre els llocs derruïts fa dècades i que he d’imaginar com havien sigut, i els que puc recordar perfectament com eren perquè els havia vist, m’atrauen molt més els segons. Poseu-hi la plaça de Toros, la Metal·lúrgica, l’Hotel Sant Domènec, el Cinema Catalunya, la Pista Castell... Llocs que recordo en ple funcionament, o si més no dempeus, i que els tinc perfectament gravats a la memòria.

És pensant en aquells llocs que molts vam conèixer i vam trepitjar, que inclús abans d’haver llegit el llibre ja penso que estaria bé que el Francesc Comas s’anés plantejant una edició ampliada. Una amb una selecció d’aquells i d’altres «espais perduts» que anés més enllà de les infraestructures i on també es reflectís la vida. Un llibre que fos una crònica coral de vivències i anècdotes situades en aquells llocs, a partir dels records de la gent que els van conèixer en ple funcionament. Segur que no li faltarien testimonis amb ganes de fer-ne memòria. Se’n podrien trobar tants, que donarien per omplir un volum considerable. Fent jo mateix aquest exercici puc recordar quan a la plaça de Toros (convertida ja en un solar) hi feia estada el «Circo Price», i en la vegada que hi vaig veure la Pinito del Oro. O quan a tocar de la Metal·lúrgica, hi havia «un quiosc de llaminadures», que sí que s’esmenta de passada al llibre, però del qual, més que no pas de les gormanderies, me’n recordo d’uns fotogrames de pel·lícules que hi venien i que observats a través d’un petit visor de plàstic et feien imaginar que eres al cine. O quan l’Hotel Sant Domènec va ser remodelat i la planta baixa i el primer pis van passar a ser ocupats per una cafeteria, que es deia «Les gens que j’aime», que va causar sensació. I penso en tots els partits de bàsquet, en tots els balls i en tots els concerts que més d’una generació de manresans van viure a la Pista Castell, i em sembla que només evocant les vivències concentrades en aquell espai ja hi hauria material per tot un llibre.

Aquest del Francesc Comas val per allò que explica, però també per allò que ens fa rememorar als manresans i que es podria escriure a moltes mans. I valdria també perquè, emulant aquelles visites a «la Manresa desconeguda» que tenen tant èxit, se’n poguessin organitzar unes altres a «la Manresa desapareguda» amb la certesa que tindrien material per anys.