Papá l’americano (2)

Haver viscut tota la vida rodejats de música cantada en llengües que no entenem ha generat una pila d’equívocs. ¡Si fins i tot et pots confondre en català! Confesso, i sé que no sóc l’únic, que quan era jovenet estava convençut que l’extraordinària «Si arribeu», del Lluís Llach, deia «que mai no he estat fort nit a pleta». Fornit atleta estava més enllà del meu llindar de comprensió. I que un poeta digui una cosa boirosa no és pas estrany.

O sigui que imagina’t el que pot passar amb les lletres en estranger. Per exemple, aquella de Renato Carosone que estic seguríssim que milers de persones estan convençudes que diu «Papá l’americano» quan, en realitat, diu «Tu vuò fà ll’americano», o sigui, «Tu et vols fer l’americà». Si no estàs familiaritzat amb la parla de Nàpols (d’on era Carosone), podries jurar que, on diu «tu vuò fà», balbuceja alguna cosa com «papà». Queda super bé. Però no.

Llàstima. En un dia com ahir, hauria estat sensacional. La banda sonora perfecta per investir un Papa americà. El segon. El primer Papa ianqui, de Chicago, com Al Capone, la pizza supergroixuda, els Obama, la torre Sears, el neoliberalisme, uns hot dogs incomestibles, les 15 temporades d’ «Urgencias», les 7 de «The good wife» , el metro elevat en ple centre, els primers gratacels, el primer brownie, el primer reactor nuclear i la primera cremallera.

A la llista s’hi incorpora ara Robert Francis Prevost, un nom al qual els espanyols afegiran Martínez perquè la seva mare se’n deia, encara que ell no se’n digui per molt peruà adoptiu que sigui. I serà impossible, absolutament impossible, que no s’interpreti que els cardenals reunits a la Capella Sixtina han vist la cara de Trump amb barba a les pintures de Miquel Àngel i han buscat un candidat que els posi a favor del vent en un moment en què el president dels Estats Units està desplegant una tempesta autoritària davant la qual ni tan sols l’Església no trobarà refugi fàcilment. El nou Papa, estrella global en un món que es fragmenta, prové d’un país amb només un 20% de catòlics, però podria semblar el millor interlocutor possible davant el Calígula que pretén ser el nou Juli Cèsar. L’Església, hereva directa de l’Imperi Romà, ha resistit dos mil anys raonant d’aquesta manera. Ho ha fet aquesta vegada? Impossible no pensar-ho.

Sí, és clar, potser han triat aquest perquè, per la feina que tenia, coneixia molts bisbes que ara són cardenals. A les primàries dels partits catalans es vota el paio de qui tens el mòbil. Potser a l’Església també. Per cert, el pare del mòbil, Martin Cooper, també era de Chicago.