Música antiga a Santa Maria de Rocafort

Edificada sobre antigues restes d’un temple romànic, Santa Maria llueix com una església gòtica. El secretari de l’associació «Rocafort: Patrimoni i documentació» Jordi Calaf Garcia, va explicar la pedra de les creus del voltant, sorgida arran de l’incendi de 1985 entre Rellinars i Castellbell. Va aparèixer en una de les parcel·les de la urbanització de River Parc. Seguint la tradició oral s’interpreta que la pedra situada entre el mas Roviralta i el camí del cementiri de Rocafort, facilitava que les comitives fúnebres fessin una marca en la creu. En estar dins la parcel·la van considerar que hi havia risc de perdre’s. Gent del poble va traslladar-la prop de l’església. Calaf esmenta la documentació de 932 on es descriu la venda d’unes terres i els topalls de com era la finca del mas d’Oristrell. Al sud, confrontava amb Montevirgilio, que toponímicament ara és la serra de puig Gil, a l’oest el riu Llobregat, al nord la riera de les Nespres, que des de Mura voreja Rocafort fins a prop dels Tres salts a Manresa i per l’est o sol-ixent el Palau de Vesa, que s’interpreta com un topònim de l’època de domini àrab que correspondria al centre de la vall de Néspola, que agrupava Mura, Rocafort, la masia de Sant Esteve de Vilarrasa i bona part de Talamanca. La historiadora i arqueòloga Mireia Vila va explicar que el topònim de Santa Maria de Palau de Vesa era un centre administratiu de la vall, heretat a l’època tardo-antiga, que servia per recaptar els impostos. La hipòtesi és que es tractaria d’una família àrab que s’instal·la en el moment de la conquesta.

El 993 l’església és sufragània de Sant Martí de Mura. El comte Borrell la ven a Riculf. El topònim Rocafort apareix el 1023 en un document de l’Arxiu Comarcal del Bages, en un testament de Rudolf del llinatge dels Rocafort, on s’esmenta el castell i el topònim Palau de Vesa es comença a perdre. El terme ocuparia només Rocafort. Una de les hipòtesis afirma que els pobladors de la zona van venir d’Occitània. Dins l’església predominen els elements dels segles XVI al XVIII. Destaca d’època medieval l’ossera de Pere de Sitjar, que va morir el 1348 de pesta negra. Les seves despulles comparteixen lloc amb els seus tres fills, Riambau, Caterina i Sansa. Darrere, la vídua Guillema Nerell, amb vel al cap. Molt devota, Guillema volia que els ossos del seu estimat estiguessin a la capella i pretenia convertir el castell en monestir, amb monjos de l’orde de la Mercè. En el darrer testament va canviar la donació afavorint l’orde de Sant Benet, però l’ossera es va instal·lar a Santa Maria. Obra de l’escultor manresà Berenguer Ferrer, el sarcòfag és una obra detallada: Pere de Sitjar està inclinat cap endavant perquè es vegi bé, cota de malla, la capa que cobreix el pit fins a la meitat de les cames, cinturó d’on li penja una espasa i una daga, amb inscripcions de caràcter religiós. A cada cantonada hi ha dues mènsules o animals fantàstics. A l’escut es veuen cinc rocs i les franges pròpies del llinatge sitjar. A l’altra mènsula hi ha un llibre obert amb una inscripció: “Aquest monument és de l’honrat Pere de Sitjar, senyor de Rocafort, que perdonareu en dir parenostre.” Allà Viola, un duet de música antiga, amb la soprano Olga Miracle i el llaütista, Xavier Domínguez, van presentar Frottola, la cançó italiana del 1500, al concert organitzat pels AARB. La majoria són cançons d’amor, un punt eròtiques i sarcàstiques que van ser molt populars a l’època.