Els catalans som com els Hobbits

Algú em va dir: «els catalans sou com els Hobbits». I m’ho va dir rient, però ho pensava de veritat. Davant dels meus nassos va aparèixer un humà petit, de peus grans, descalç i tossut que, dret amb les mans als malucs, em mirava suspicaç entre cases com bolets que creixien en un paratge de turons rodons i verds. Em vaig posar a la defensiva: el paisatge que vaig veure no me l’havia inventat, les cases eren les dels «Barrufets» que mirava de petita al Super3 i, els turons, els havia tret d’una travessa que anys enrere havia fet pel Pirineu. Vaig començar a mirar, nerviosa, al meu voltant.

De cop, aquell personatge que flotava davant meu se’m va acostar i en els seus ulls plens de recel hi vaig veure els meus, quan, per primer cop i ja a l’institut (ben entrats al 2014, al Pius Font i Quer), vaig trobar-me compartint classe amb gent que no reconeixia com a igual (és a dir, tot aquell que no formava part de la classe mitjana manresana de parla catalana). Evidetment em vaig espantar; acabava d’obrir una caixa de pandora.

Vaig recordar el dia que un amic ens va presentar la seva nòvia americana i com cap dels presents va fer un esforç real per parlar-li en anglès (teníem l’excusa perfecta: era el moment àlgid del «parla català o emigra»); vaig reviure els dinars familiars on tots i cada un dels presents se sentia legitimat per justificar el racisme estructural contra els immigrants musulmans; vaig pensar en l’immobilisme dels meus pares que, tot i viatjar molt, mai van sentir la necessitat de marxar fora del país; vaig veure’m a mi matriculant-me a la universitat, pensant que no em calia fer amics perquè jo ja tenia la meva tribu a casa; vaig notar les mans agafades en una rotllana a l’escola, ballant sardanes, pujant castells; vaig escoltar el so dels bastons, dels cops al tió i dels palmells xocant, tots al voltant, fent pinya ballant sota el foc i sentint els Segadors a la plaça «cremada».

Era cert, els catalans som com els Hobbits, i la revelació tenia un regust agredolç: fins a quin punt la tradició i el passat comú son l’excusa que encara ens justifica el present? Quin és el futur que ens espera si seguim desconfiant d’allò que és diferent? No vaig saber respondre’m. Entre els turons encara em sento com a casa, però, amagats entre el paisatge, m’observen recelosos, els ulls de tots nosaltres.