Calorades i conflictes permanents

A finals d’aquesta setmana, entorn del 21 de juny, haurà començat oficialment l’estiu de l’any 2025. Com es planteja aquest estiu? En l’àmbit estrictament meteorològic sembla que serà força càlid, tal com correspon normalment als tres mesos que van entorn de mig juny fins a mig setembre. O sigui que haurem d’anar aguantant la calor habitual de l’època, amb el plus que pot suposar l’augment mitjà de temperatures que segurament hi afegirà el canvi climàtic, que a la tardor els meteoròlegs ja ens diran si s’ha notat gaire o no. De moment, doncs, tot indica que caldrà suportar calorades força intenses que, des d’ara, ja cal que anem pensant com podem resistir millor. De fet, com sempre, els problemes podrien venir de la coincidència de dos factors: la calor, d’una banda, i la sequera per l’altra. Mentrestant, sortosament, els embassaments mantenen un nivell molt acceptable, que cal esperar que persisteixi tot l’estiu. 

 Canviant radicalment d’àmbit geogràfic cal constatar que l’arribada de l’estiu no ha paralitzat gens la complexitat i perillositat dels enfrontaments armats a l’Orient Mitjà. No sembla que hi hagi manera d’aturar allò que ja és pràcticament una guerra oberta entre Israel i l’Iran. La confrontació va començar ja fa molt temps, atiada per les molt notables diferències religioses dels dos països: d’una banda, el judaisme radical que és una de les bases principals d’Israel i de l’altra l’islamisme també taxatiu i inflexible de l’Iran. En aquest marc de lluita ideològica, hi ha hagut elements que han exacerbat encara més la situació. Un d’ells ha estat el fet que l’Iran hagi començat a esforçar-se per desenvolupar armament atòmic, de manera que la sola possibilitat que acabés disposant-ne ja representaria un perill immediat i considerable per a Israel. D’altra banda, però, la situació geogràfica de l’Iran l’afavoreix, per exemple, per la seva proximitat a les rutes de subministrament de petroli cap a Europa. Tot plegat, doncs, dibuixa una realitat complexa, l’evolució de la qual no és fàcil de pronosticar perquè els interessos en joc són molt diversos.    

 Acabant amb un tema més proper, cal recordar que els atacs contra la llengua catalana han estat sempre una prioritat per grups polítics com el PP i Vox, especialment al País Valencià. Aquests dies n’ha aparegut una mostra més amb l’acord del PP a una proposta de Vox en el sentit de considerar, d’ara endavant, que la ciutat d’Alacant no forma part del territori on es parla català, una decisió que comportaria la seva desaparició com a llengua habitual a les escoles i a les administracions públiques del municipi. Com és lògic aquest acord ha comportat immediatament la protesta de les entitats promotores del català en totes les seves variants, que s’han mostrat decidides a treballar per impedir que aquella decisió es pugui aplicar. Una vegada més, doncs, caldrà que els defensors de la llengua habitual i bàsica del país (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, segons l’antiga i prou coneguda definició del seu àmbit geogràfic) es mobilitzin per defensar-la, tal com sovint ha calgut fer no només al País Valencià sinó a tota l’àrea catalanoparlant.