El primer arròs

La meva iaia paterna, que va néixer el juliol de 1909 a la colònia Pons de Puig-reig, m’explicava que recordava bé el primer cop que havia menjat arròs. Tenia entre set anys, i fou per les festes de Nadal de l’any 1916 quan el seu pare va arribar a casa amb una saca d’arròs. El director de la colònia, n’havia repartit, en nom de l’amo de la colònia, don Lluis G. Pons Enrich, unes quantes saques de cinc quilos als majordoms, contramestres, el personal de l’oficina, el capellà i les monges, i a ell, que era el manyà gros del taller. El van coure bullit, amb un gra d’all i una fulla de llorer i un raig d’oli; després van saber que es podia fer de moltes més maneres.

Al cap de molt temps vaig saber d’on sortia aquell arròs que generosament repartia l’amo Pons entre l’elit dels seus treballadors: del delta de l’Ebre, on els Pons tenien una moderna explotació. No sé com, Josep Pons Enrich, el fundador de la colònia de Puig-reig, es va interessar per l’explotació del conreu de l’arròs ni per les Terres de l’Ebre, però el fet és que comprà l’illa de Buda, una extensa propietat de 1.100 hectàrees i fundà vora l’estació de tren de Tortosa la primera fàbrica d’espellofar arròs de Catalunya. El 1881, amb una colla de tortosins van fundar el Banc de Tortosa que durant els seus primers anys de funcionament va intervenir directament en el procés de transformació de la ciutat, concretament en el finançament i la construcció del mercat, en la instal·lació de l’electricitat, en el desenvolupament urbanístic de l’eixample, en l’estació de mercaderies i en la construcció del pantà d’Ulldecona.

Abans de la fundació del banc, els Pons ja havien posat els seus ulls a l’Ebre, apostant per fer negoci amb l’arròs, que es va convertir en una oportunitat des que la Reial Companyia de Canalització de l’Ebre va construir el canal de rec de la dreta i un gran nombre de canals i desguassos. Des del 1860 és una sentència reial permetia el cultiu de l’arròs, tot i que sota unes condicions força estrictes que delimitaven les zones de conreu als marges del riu; el seu conreu anava acompanyat del temut paludisme.

Entre 1896 i 1919, Lluís Pons i la seva esposa Anita van promoure l’illa de Buda i els seus entorns amb el far - construït el 1864, i que aleshores era el més alt dels metàl·lics construïts al món, amb 51,5 metres- una magnífica torre de ferro cilíndrica rematada per una llanterna d’un abast de 20 milles i al qual s’accedia per una llarguíssima escala de cargol de 365 graons.

A l’illa, a més de la casa dels Pons que tenia des de 1913 capella pròpia, hi havia una colla d’habitatges disseminats per què era com una colònia agrícola, hi organitzaven trobades amb convidats de luxe, als quals mostraven les seves propietats. Els Pons els passejaven amb el seu vaixell de vapor, l’Anita, inaugurat el 1915, i que remuntava l’Ebre, ple de convidats.

L’any 1919 Lluís Pons va posar a la venda l’illa de Buda; els actuals propietaris, que ho són des de 1924, continuen sembrant i comercialitzant arròs amb el nom d’Illa de Buda. Jo en tinc a casa; me’l sento especialment proper.