Rareses quotidianes

Els aparells d’ús quotidià com el telèfon mòbil o l’ordinador contenen un mínim de 75 elements químics procedents de més de 12 minerals diferents. Entre ells hi ha un grup de 17 elements anomenats terres rares. Uns i altres s’usen, també, en processos químics en aeronàutica, defensa, en energies renovables i bateries, en la fabricació de radars i sensors, en satèl·lits i telescopis, i en medicaments. L’acceleració en la implantació de les energies renovables i en la digitalització ha disparat l’ús d’aquests materials crucials per a la indústria. Les terres rares són anomenades així perquè són òxids freqüents però que en estar dispersos entre molts altres minerals, se’n fa difícil la separació. El dipòsit mundial més gran de terres rares es troba al nord de la Xina, d’on s’extreu al voltant del 50% de la producció total. També n’hi ha al Brasil, Canadà, Vietnam, Rússia, EUA, Suècia, Groenlàndia i Austràlia.

Molts dipòsits de terres rares tenen també urani i tori, elements radioactius que es podrien alliberar durant el procés d’extracció, amb greus riscos ambientals. Com els que tenen els processos de separació o triatge dels minerals ja que es fan servir productes químics que alliberen substàncies tòxiques amb un gran impacte a nivell mediambiental.

En tot cas, la Xina refina el 85% d’aquests materials extrets de tot el món. Ja hi va apostar els anys 80; i s’han aprofitat per a la seva implementació d’un règim dictatorial amb regulació ambiental escassa. En canvi, a Europa els problemes ambientals derivats de la mineria va provocar fortes pressions socials per a abandonar l’explotació de minerals. Com a conseqüència, els europeus van externalitzar el problema de l’extracció als països en vies de desenvolupament. D’allà, Europa, directament o per intermediaris, ha acabat important producte en brut o ja elaborat. I mira cap a l’altra banda davant dels impactes en els països productors, no només ambientals, sinó de justícia social. És una mineria d’extracció amb mà d’obra superexplotada (infants inclosos) i, molts cops, en disputa, a voltes armada, entre les elits militars i polítiques. Una mineria que, en el pitjor dels casos, està al darrera o s’aprofita de guerres obertes i cruels i, en altres casos, provoca protestes de poblacions indígenes o rurals expulsades del seu territori o pels riscos de salut que comporta. Es troben guerres i guerrilles a Kivu del Nord i Kivu del Sud a la República Democràtica del Congo, Filipines, Colòmbia o Myanmar. Moneda de canvi a la guerra d’Ucraïna. O bé protestes a Sèrbia, Madagascar, Malàisia, Xile, Canadà, Argentina, Groenlàndia o Suècia.

Però, hi ha alternatives a aquesta dependència exterior d’Europa, que alhora implica un capitalisme extractiu per als seus mòbils i els seus ordinadors? Els experts indiquen quatre vies complementàries: l’autosuficiència, el reciclatge, la duració dels aparells i els materials alternatius.

El 2008 la Comissió Europea va comprovar que Europa era totalment dependent en l’obtenció d’aquests preuats minerals i va començar a legislar per intentar millorar la situació. El 2011 va considerar com a estratègics un seguit de minerals metàl·lics, entre els quals hi havia terres rares. Més tard, s’aprovà la llei de matèries primeres crítiques a la UE, per tal de promoure’n l’extracció. I ha marcat com a objectiu que el 2030, un 10% dels materials necessaris per a la pròpia indústria es puguin extreure del subsol europeu.

L’altre via de minimització de la dependència és el reciclatge. Aquesta recuperació només cobreix un 20% de les necessitats europees. La tecnologia del reciclatge no ha avançat prou perquè, en massa casos, per recuperar un material d’un aparell calen més recursos que per comprar-lo de nou. Per això, hi ha casos encara tan insignificants com el del liti on només se’n recicla l’1%.

Un altre filó que afecta a tota la producció d’electrodomèstics i, en general, a al model consumista, és l’abús de l’obsolescència programada. Els productes es dissenyen per a que durin de forma limitada. S’eliminen les possibilitats de reparació i regeneració. Hi ha un creixent clam per tal que s’endureixi la legislació europea que obligui els fabricants a allargar la vida útil dels productes, a aplicar-hi l’ecodisseny.

Finalment, crec que l’aposta més estratègica és la recerca per a canviar de model de producte, de manera que en la seva elaboració hi entrin materials alternatius més comuns i de fàcil reciclatge. La investigació en nanomaterials és una de les vies que s’està explorant.

Quan diàriament pitgem l’on de l’ordinador o l’start del mòbil, els consumidors hem de ser conscients que aquesta quotidianitat prové de l’extracció d’unes rareses que intervenen en la situació geopolítica mundial. O sigui que, no seria endebades que quan consumim ens preguntem quan cal que comprem o qui i com ho fabrica. Una informació clara sobre la traçabilitat de cada producte hauria de ser obligatòria a la U.E.