L’exemple del Club Atlètic Manresa

Just fa una setmana, l’Avinent Manresa celebrava la permanència de l’equip masculí a la Primera Divisió, després de guanyar-ne la fase final a Durango, i la tornada del femení a la Divisió d’Honor de l’atletisme espanyol, després de guanyar la final del Campionat d’Espanya de Clubs de Primera Divisió a l’estadi de Los Pajaritos de Sòria.

La satisfacció, fins i tot l’eufòria, estaven justificadíssimes. Havien perdut la categoria un any abans, precisament a Sòria, després de 10 anys ininterromputs de militar-hi. El descens havia provocat que bona part de les atletes que havien estat la base de l’equip, abandonessin el club. A l’inici de la temporada, l’objectiu expressat tant pel president Jordi Roy com per la directora tècnica Eulàlia Torrescasana era mantenir els dos equips, el femení i el masculí, a Primera Divisió, com a base per refer-se amb atletes del club i tornar a pujar —les noies— a la màxima categoria en un parell o tres d’anys. Només els n’ha calgut un!

Torrescasana reconeixia que l’èxit els havia arribat gràcies a haver cregut en els atletes formats en el club. I ho feia extensiu a l’equip masculí, també, perquè assegura que de no haver estat les lesions, els nois s’haurien classificat per disputar la final per pujar a Divisió d’Honor. I qui sap!

Ara: més enllà de l’èxit —què és, exactament, l’èxit?—, els resultats del Club Atlètic Manresa són admirables i valuosos per dues raons, almenys. La primera, perquè van ser nombrosos els atletes que hi van aconseguir les seves millors marques personals. I això significa que es van entrenar bé, que hi van arribar en el moment de forma òptim i que van competir al seu nivell màxim. I, la segona, perquè només si és amb atletes formats al club, el club té raó de ser.

Aquesta segona raó, hauria de ser exemple per a tots aquells que van a buscar a les quimbambes el que ja tenen a casa.