Donald i Benja, Magnes?

Qualsevol que hagi viatjat a algun lloc entre Grècia i la Índia i hagi volgut entendre una mica la història de la zona acaba fart dels perses. Des del segle VIII abans de Crist fins a l’edat contemporània, qualsevol fil històric que es vulgui seguir va a parar a perses amb un adjectiu o altre; perses de tots els gustos i colors, perses a la bolonyesa i perses a la carbonara, perses protagonistes d’episodis mítics com les batalles de Marató, les Termòpiles o Salamina, perses com els que són sotmesos per Alexandre el Gran, adopten formes culturals hel·lèniques i reneixen un altre cop com a perses, ara selèucides, i després ausàcides, conquerits pels parts que són substituïts pels sassànides fins a la conquesta dels àrabs, que converteixen el país a l’Islam a partir del segle VIII tot que, a diferència dels altres territoris arabitzats, el país no deixa de parlar persa i d’escriure en el seu propi alfabet. I després dels àrabs arriben els turcs i la invasió dels mongols de Tamerlà i seu imperi timúrida, fins que uns altres perses donen la volten a la truita i munten l’imperi safàvida, que va mantenir-se al poder fins al segle XVIII i va fer una cosa tan decisiva com implantar al país la fe xiita, cosa que encara té una importància decisiva a tota la regió gairebé cinc segles després, alhora que l’imperi exportava una influència persa i musulmana determinant a l’Índia a través dels governants mogols, que no haurien fet el Taj Mahal i totes les seves incomptables versions de qualitats diverses sense el bagatge de la cultura persa .

I així estava la cosa quan van arribar els occidentals i la vella Pèrsia va caure a les grapes dels britànics i els americans fins que, oh sorpresa, una revolta integrista els va fer fora i va implantar un règim islàmic autoritari que, fins i tot estant en la misèria, ha continuat sent una potència regional decisiva capaç de fabricar cotxes i fer bones pel·lícules alhora que es mantenia a prop de Xina i Rússia i exercia d’arxienemic dels Estats Units i d’Israel.

I ara Israel pensa que és el moment de tombar Iran, la vella Pèrsia, i Trump sembla que acaricia la idea que això és possible, perquè malgrat la desgràcia absoluta que han estat les aventures a Irak i Afganistan, amb efectes nefastos a mig món, sembla que alguna llumbrera està convençuda que, a l’inextingible Pèrsia, la cosa pot sortir bé, perquè Donald i Benja poden reeixir en allò que no van aconseguir ni Alexandre i els seus successors ni els descendents de Genghis Khan. Marededéu.