El rei nu

Dilluns passat va ser un dia trist per als que ens sentim propers a Montserrat. El monestir va acollir el rei Felip VI en una trobada dedicada al món empresarial a la qual el Borbó s’havia autoconvidat.

Crec que Montserrat ha d’acollir tothom, i per tant entenc que l’abat Gasch accedís a la presència del monarca. Però aquí s’acabaven les obligacions d’hospitalitat monàstica i començava el deure moral d’aprofitar l’ocasió per a exercir el paper que s’espera de la comunitat benedictina: aixecar la veu davant les injustícies, per incòmode que pugui ser aquest rol al poder de torn. No consta, però, que l’abat transmetés cap missatge crític cap al Borbó per la seva actitud durant el procés. I això que ho tenia fàcil: la jornada de dilluns anava de reconèixer la contribució de l’abat Oliva al diàleg i a la pau -o sia, l’antítesi de la conducta de Felip VI al 2017, quan el Borbó va abdicar de ser rei de tots els espanyols i màxim garant de la democràcia -. Simplement s’havia de recalcar això. Els benedictins saben fer-ho amb mà esquerra, quan volen.

Com que, a més, plovia sobre mullat (dies enrere l’abat havia manifestat el seu convenciment que ja no calia que Montserrat jugués cap paper substitutori, suggerint que els temps havien canviat i que el nou règim democràtic ho feia innecessari), hem de concloure que els seus gestos i paraules no responen a cap oportunisme passatger, sinó que són reflexionats i convençuts (encara que probablement més basats en aspectes materials que no pas ideològics). Això és el més decebedor, perquè Catalunya és lluny de la normalitat (els exiliats i els represaliats en són la prova més evident) i els catalans encara som ciutadans de tercera en el nostre suposat Estat.

En tot cas, que Montserrat pugui deixar de ser un actor clau del catalanisme -és a dir, de la normalització nacional d’un país que continua políticament subjugat, econòmicament espoliat, democràticament tutelat i culturalment menystingut- és preocupant, perquè en el seu afany d’acontentar tothom, Montserrat pot perdre la connexió vital que el lligava a Catalunya i en feia el santuari nacional -per als creients-, una esperança per als oprimits i un referent per a tots els catalans.

Si a més resulta que dilluns Felip VI va fer un discurs parlant del perill de les «identitats excloents» (ell!, allí!) i que no va fer cap propòsit d’esmena, queda encara més clar que ha estat un error contribuir a blanquejar la figura de l’actual monarca.

Postdata: ja que s’ha posat sobre la taula quin ha de ser el paper de Montserrat al si del país avui, parlem-ne (però tots, perquè tots som Montserrat): el Mil·lenari és un bon moment per a debatre-ho. Montserrat ha d’optar per la política del silenci i mirar cap a un altre costat, o ha de continuar fent la política del compromís? El que no existeix és el «no fer política».