La reial gràcia

Hi ha coses que al sentiment nacionalista se li fan difícils d’empassar, i la visita d’un Borbó al Monestir de Montserrat, per tot el que representen, és a la llista. Ara bé, d’aquí a menysprear l’Abadia, els monjos i tot el que simbolitzen, hi ha un espai de maduresa i sentit comú que caldria no perdre; ho dic sense ser creient, des de la gratitud i el respecte als valors que en la seva època, la del Pare Abat Cassià Maria Just, hi vaig trobar durant les estades que vaig tenir el privilegi de fer-hi. Dilluns, desconnectat per vacances i a molts quilòmetres de distancia, imaginava el relat amb un cert somriure: Els monarques privats d’un bany de multituds i entrant per la porta del darrere, sense el glamur de la reina travessant la plaça de Santa Maria per posar-se l’aigua beneïda com si fos Chanel, acompanyats per tota una cort de llepes en un acte de dubtosa centralitat. La Moreneta devia estar negra, més que habitualment, mentre les hòsties es repartien a fora i a dins la majoria dels monjos no hi eren, ni en cos ni anima, per rebre un visitant que va passar amb més pena terrenal que glòria celestial.

Els comentaris plens de rancúnia, volent fer sang amb el Pare Abad i la institució, costen d’entendre; la supervivència del Monestir depèn en bona part de l’Estat, i si es tractava d’impedir un nou sacrilegi Borbònic a la història de Catalunya, de poc serveixen els rebutjos institucionals des del plenari d’un ajuntament o les piulades indignades des del sofà de casa.

No hi ha res més fàcil de col·lapsar que la C-55, però aquell dia la comitiva de súbdits i els encarregats de repartir les hòsties amb hàbit policial, van arribar-hi sense embussos; no sé jo si amb uns quants aprenents de Timbaler del Bruc haurien passat de Monistrol, i els que van arribar volant haurien sortit de la mateixa manera, seguint la tradició familiar. No, l’església catalana no és com l’espanyola que fa uns dies, via conferència episcopal, sermonejava a favor d’unes eleccions anticipades; els mateixos que amb la dictadura beneïen sense obrir boca, ni per eleccions ni per a res. A mi em sembla que la reial visita no va ser tan graciosa com ells voldrien, que la comunitat benedictina va tenir més gràcia del que ens pensem amb la rebuda, i que hi ha altres temes que sí que no fan gens de gràcia; com l’intrusisme polític dels bisbes espanyols, o la defensa d’en Santos Cerdán per part de l’advocat cupaire Benet Salelles, aquell que es feia el graciós dient que als espanyols ni aigua al desert i li va fer gràcia enviar al president Artur Mas a la paperera de la història; o els graciosos que, amb la gràcia al cul, van llençar a la mateixa paperera el mandat de l’1-O. De vegades penso que aquest país petit ha perdut tota la gràcia.