Vacances acadèmiques pagades pels pares

No falta tant perquè s’acabi l’estiu. A alguns universitaris, ens queden tan sols dues setmanes per haver de tornar a trepitjar les aules. A hores d’ara, hi ha famílies que preparen les maletes per tornar de vacances, però n’hi ha d’altres, que les fan per instal·lar-se en un pis compartit o en una residència universitària, bé sigui aquí o a l’estranger. Marxar d’Erasmus és la moda que entre els joves desperta més expectatives, i és que marxar a l’estranger continua sent vist com l’aventura universitària per excel·lència. En un sopar, divendres a la nit, amb les meves amigues (gairebé totes tenim 21 anys), parlàvem d’aquest moment tan esperat per a molts joves. Dues companyes marxaran aquest curs: una al setembre anirà a Londres, i l’altra, a Brussel·les al febrer. Per a ambdues, l’expectativa de l’experiència és altíssima. «La universitat la trepitjarem poc, segur que viatgem molt, coneixerem gent i farem amics d’arreu del món», va dir una d’elles. I la qüestió és justament aquesta.

El màrqueting sobre Bolonya ha funcionat de meravella. La clau ha estat vendre la història als pares, i deixar que els fills se'n vagin a estudiar fora perquè és bo per al seu futur. I per a molts d’ells, s’ha convertit en una mena de prova de foc: si els fills no marxen, sembla que se’ls nega una experiència vital imprescindible. Per als joves, és indubtablement una oportunitat de créixer i conèixer món, però també hi pesa la idea que és una etapa que cal viure tant sí com no per no quedar enrere. Més enllà dels avantatges que ofereix el programa europeu Erasmus, la realitat és que moltes vegades es converteix en un luxe que no tothom es pot permetre. Les beques cobreixen una petita part de la despesa, però viure fora implica que les famílies hagin de fer equilibris constants.

Sense ajuda familiar, molts estudiants no podrien assumir-ho, però marxar, però amb la targeta dels pares sota el braç és fer trampa. Erasmus és, una oportunitat magnífica, però reduir-lo a un mite generacional que tothom «ha de viure» només genera pressió. Què passa amb aquells que no hi poden anar? Són menys joves o persones que poden esperar un futur amb menys expectatives laborals?