On és l’amor?

Hi ha alguna cosa que faig repetidament, tot i saber que no porta enlloc: em fixo a les cares com si aquestes haguessin de «parlar-me» del meu interlocutor i donar-me informació complementària. Tots els detalls, els gestos, les línies d’expressió intentant arribar a conclusions que m’expliquin la cara ‘b’ d’aquesta persona. Com l’etiqueta interior d’un jersei: no rentar amb aigua calenta. Com si un ull més caigut que l’altre parlés d’un disgust, o una arruga vertical d’un compte pendent.

Divendres, em vaig entretenir amb el de Benjamin Netanyahu durant la seva intervenció a l’Assemblea General de l’ONU. Enfadat, amenaçador, autoritari. Les celles punxegudes, els cabells ben pentinats. No entenc aquesta brutalitat. L’odi s’acarnissa a les celles i a la mandíbula avançada, però necessita més espai i s’apodera del braç i el puny, tancant-lo amb força a punt de colpejar el faristol. Resseguint les ulleres i el nas, penso en quina mena de nen va ser. Penso en sa mare. No en tinc ni idea de qui és, però té una mare. La va tenir. Ell va ser un nen i va tenir una mare que ho va banyar i ho va pentinar. En deien Bibi, suposo que amb amor. No en tinc ni idea, però tots som fills d’algú. El van estimar?

On és l’amor? On s’amaga aquell gest primer de cura quan el fill adult es converteix en un home capaç de tanta mort? Què en queda d’aquest amor quan el fill, adult, puja a la tribuna de l’ONU i parla amb to amenaçador? On s’amagava aquesta violència al nadó? Quan va aparèixer? Tots aquests homes poderosos que governen el món, Trump, Putin i Xi Jinping. On s’amaga l’amor?

I, a partir d’aquesta imatge, em sorgeix una altra pregunta: què ha hagut de passar perquè, d’un nen indefens —com ho hem estat tots alguna vegada— sorgeixi un personatge ferotge? Quins processos, quines decisions, quines ferides, quins cultius socials i personals converteixen la infància en una cosa que després farà possible la violència política?