Queden pocs dies

Divendres. Esmorzo mirant la nostra, que cada vegada ho és menys, per saber quin mal despertar ha tingut el món, però em trobo la cara somrient del president del BBVA, un dia més, explicant que queden pocs dies perquè els petits accionistes del Sabadell es passin al seu club i juguin a la champions econòmica. Fa massa dies que dura la tabarra; a la majoria de pringats obligats a accionar amb el nostre banc, sense tenir cap acció per influenciar, ens la bufa que la minoria d’accionistes entretinguts a especular amb el seu capital, sense fer cap acció per millorar el dels altres, competeixin per veure qui la tindrà més grossa.

Mentrestant, cada dia es repeteixen les llargues cues de persones grans amb dificultats per operar als caixers automàtics, i creixen els problemes per ser atesos en qualsevol gestió fora de les hores marcades a conveniència dels que, amb els nostres diners, marquen uns mínims d’atenció personal per augmentar beneficis. Portem molts dies d’assetjament informatiu, patint les conseqüències de la relació directa entre les accions de les entitats bancàries i les accions de l’aparell mediàtic que, quan convé i a fe del capital, es posen en marxa per accionar a favor dels seus interessos. Queden pocs dies per testimoniar que sigui quin sigui el resultat, les condicions del dia a dia pel petit client de l’entitat continuaran igual com a mal menor, si no empitjoren, perquè cada dia les seves accions cotitzin més a l’alça i els nostres drets més a la baixa.

És clar que també podríem fer valdre les nostres d’accions, vull dir les que no són de paper, les que ens veiem obligats a dur a terme en la nostra servil agenda diària; imaginem posar les nostres necessitats per damunt de les seves, que tothom anés a les oficines a la mateixa primera hora del matí, que les gestions en línia s’acumulessin a l’hora de plegar de la feina, que els caixers automàtics comencessin a criar teranyines perquè exigíssim una atenció directa, que les targetes de crèdit i les APP dels mòbils només s’empressin els dimarts de deu a dotze del matí, que marquéssim els divendres de tres a quatre de la tarda per atendre els seus requisits, o que ens neguéssim a parlar amb un assistent virtual que sovint ni parla el nostre idioma. Possiblement, aquestes accions, que són les úniques de les quals la majoria dels mortals en podem disposar, condicionarien les de la seva minoria i el sistema col·lapsaria, però nosaltres sabem i ells saben que això no passarà.

Queden pocs dies perquè ens adonem que tot canvia per continuar igual, ja ho va dir no sé pas qui, ells condicionen les nostres accions del dia a dia i nosaltres accionem condicionats al caprici de la seva rendibilitat. Però això ja ho hauríem de saber des de fa molts dies.