El dret a emigrar (i el deure d’acollir)

Sovint, els partidaris d’impedir la immigració, asseguren que emigrar no és un dret humà, que no està reconegut a la Declaració Universal de 1948. I certament, no hi figura de forma explícita, però sí, sostenen diversos autors, implícitament.

L’article 13.2 afirma que «Tota persona té dret o sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i retornar-hi» i l’anterior, el 13.1 diu que «Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat.» D’aquí es dedueixen dues consideracions importants. La primera, que els estats tenen l’obligació d’obrir les portes a les persones que hi volen entrar, perquè en un món dividit en estats, no hi ha dret a sortir (d’un país) sense dreta a entrar (a un altre país). La declaració, per tant, posa en dubte de forma indirecta però molt clara, el dret dels estats a prohibir l’entrada de persones. La segona conclusió està estretament vinculada al sentit comú d’arrel humanista i liberal segons el qual la llibertat de moviment és un valor a protegir i reivindicar. De fet, és segurament la primera idea que relacionem amb el concepte llibertat (per això de la reclusió se’n diu privació de llibertat). El text limita aquest dret al territori d’un estat, però és evident, si coneixem una mica com es va redactar, que aquesta va ser una concessió als estats que eren qui, al final, havien de ratificar-lo.

Si considerem que la llibertat de circulació és un valor en ell mateix, per què limitar-la al territori estatal? Més encara si tenim en compte que hi ha països de dimensions tan radicalment diferents. Per entendre’ns, hi ha centenars de milions de xinesos que no s’han plantejat mai sortir de la república popular, però no crec que hi hagi un sol andorrà major de 3 anys que no hagi sortit alguna vegada del Principat. Un dret universal ha de tenir el mateix valor a tot el món i és clar que aquesta restricció territorial no té la mateixa aplicabilitat arreu. Al final, la llibertat té moltes dimensions, però en té una de física, de possibilitat (també legal) de desplaçar-se, i en aquest sentit, fronteres i llibertat són conceptes antitètics.

La declaració, en definitiva, fa una defensa indirecta però claríssima de la mobilitat humana i les migracions, que si fa 77 anys era oportuna, ara, en un món molt més interconnectat, i des de la imprescindible consciència de viure en un mateix planeta i de formar part de la mateixa família humana, és encara molt més pertinent.

I si a tot això hi afegim l’article 25.1, que diu que «Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris (...)», queda encara més clar que, si això no ho trobes a la terra on l’atzar t’ha fet néixer, tens dret a buscar-ho en algun altre lloc del món; on, per cert, tenen el deure d’acollir-te de forma fraternal, com ens recorda també l’article 1.