Justícia en català: dret o utopia?

Fa temps que reflexiono sobre un tema que com a jurista i com a ciutadana em toca de prop: l’ús del català a la justícia. I, per ser sincera, no és una qüestió fàcil.

Jo mateixa vaig estudiar la carrera de Dret en castellà. Els codis, la doctrina, la major part de la jurisprudència... tot estava (i continua estant) en aquesta llengua. Quan vaig començar a exercir, em vaig adonar que no era només una qüestió d’hàbit, sinó també de context: molts jutges i magistrats destinats a Catalunya venen d’altres territoris i no sempre tenen competència lingüística en català. És evident que, per poder dictar una sentència amb autoritat i rigor, cal entendre plenament allò que es jutja i les proves que es presenten.

Dit això, les dades són preocupants. A Manresa, l’any 2024 només un 10% de les sentències es van dictar en català. I parlem d’una ciutat al cor de la Catalunya Central, on el català és llengua de relació quotidiana. No és només una qüestió de drets lingüístics; és també una qüestió de confiança. Perquè si una persona o una empresa presenta els seus documents, contractes o al·legacions en català, resulta incoherent que la resolució final no respecti aquesta mateixa llengua.

La Constitució i l’Estatut reconeixen el català com a llengua oficial, però a la pràctica la seva presència als jutjats és mínima. Les causes són diverses: falta de formació específica, absència d’incentius reals i, sobretot, la percepció que escriure en català pot complicar tràmits o allargar procediments. Però aquesta situació acaba generant un efecte contrari al que hauria de tenir la justícia: en lloc d’apropar-se al ciutadà, el distancia.

No crec que la solució passi per imposar l’ús del català. Crec que depèn de normalitzar-lo, fer-lo viable i natural dins del sistema judicial. Això implica més formació lingüística per a jutges, fiscals i lletrats, però també més materials, terminologia jurídica actualitzada i recursos reals per treballar amb comoditat en les dues llengües oficials.

També crec que hem de ser honestos: molts professionals del dret voldrien treballar més en català, però no troben les eines ni el context adequat. Si el sistema no els acompanya, és difícil exigir-los-ho. El canvi, per tant, ha de ser institucional i cultural alhora.

El català no ha de ser un símbol, sinó una eina viva de treball jurídic. I perquè això passi, cal que tots —jutges, advocats, procuradors i administracions— fem un pas endavant. No per ideologia, sinó per respecte a una realitat social i per garantir una justícia més propera, més entenedora i, sobretot, més coherent amb el país on s’imparteix.