Riu amb més passeig a Manresa

De vegades, no fer les coses quan toca t’estalvia cometre errors. Hi va haver un temps en què els rius urbans, llavors bruts i contaminats, eren vistos com una ronya que calia neutralitzar. Feien mala olor i no hi havia res viu a dins que valgués la pena; només rates. No era estrany que es pensés que calia encapsular-los de la manera més asèptica possible.

El model somniat era, per exemple, el tractament que Perpinyà havia donat al Tet, convertit en un canalet minúscul rodejat de gespa i de jardins. Girona va posar l’Onyar dins d’un caixó de formigó, i Lleida va fer més o menys el mateix amb el Segre. Tot i que la dificultat per fer el mateix a Manresa era evident, perquè les característiques del riu i de la llera ho feien molt més complicat, no van faltar veus que van defensar que el Passeig del Riu havia de deixar de ser una selva brutota i s’havia de substituir per una base de ciment el més desnaturalitzada possible. L’empresa superava de molt les possibilitats de la ciutat, i la idea no va arribar mai ni a projecte. En comptes d’això, hi va haver un intent d’humanitzar-lo una mica amb reforços de pedra i construint-hi uns miradorets que, passat el temps, amb prou feina faciliten una mica la feina si vols anar amb la canalla a tirar pa als ànecs. Ara podem celebrar que només es va fer allò, i res més.

Les caixes de formigó no eviten que creixin els esbarzers i no són un antídot contra les rates. A Girona, que té el riu al mig de la seva postal més famosa, la desnaturalització li ha servit perquè no hi hagi arbres que tapin la postal, però no és pas que faci gaire goig. Manresa, en canvi, té un Passeig del Riu amb un riu de debò. A mesura que l’aigua ha anat quedant relativament neta hi ha anat tornant la vida, i la flora que omple la llera està esplendorosa, amb alguns arbres que són veritables catedrals. És un marc magnífic per anar a caminar, una activitat que resulta que, ara, es valora moltíssim.

Però que sigui una sort tenir un riu de debò no vol dir que, ja que és utilitzat com un passeig, no s’hi hagi d’intervenir regularment. Hi ha trams del Passeig del Riu que estan quedant tan estrets per l’erosió que ja no hi passen dues persones de costat. Mantenir els matolls a ratlla, treure periòdicament els plàstics i conservar la zona de pas en condicions hauria de ser una rutina. I ja tocaria acabar amb l’aigua residual que fa pudor a l’alçada de la Joviat. Atès que és la part més urbana de l’anella verda, tan apreciada com un dels actius de la ciutat, tocaria vetllar que sigui tant riu com passeig.