Cites poc romàntiques

Fins fa uns anys es demanava hora per anar a cal metge, a renovar el DNI, el passaport i alguns llocs més. Amb l’arribada de la Covid, aquell episodi històric a partir del qual el món seria molt millor, es va estendre un altre virus que no té cap mena d’antídot. La paraula cita començava a treure el cap, amb un significat ben diferent del de trobada, romàntica o no, entre dues persones amb ganes de confraternitzar i intimar. Amb el pas de cinc anys i mig dels inicis de la pandèmia, la cita s’ha menjat un concepte tan col·loquial com era el de demanar hora. Només cal entrar al google per comprovar que, sobretot, les institucions ens han saturat de cites prèvies. Donat que els cercadors ho saben tot de nosaltres, què fem i on vivim, primer de tot ens adrecen al web de l’Ajuntament de Manresa. Allà expliquen què cal fer per aconseguir que ens donin hora. Al rànquing dels webs de cites, ja se situen altres organismes públics, com l’Agència Tributària, el SEPE, els serveis sanitaris... Tots amb l’objectiu que passem pel sedàs de fixar dia i hora.

Ara, ja ens costa de recordar com funcionava la nostra societat sense haver de demanar hora per gairebé tot. Segurament ens vindran al cap algunes cues que, després d’una espera -llarga o curta- algú t’atenia amb bona cara o no, però arribaves a la feina o a casa amb els deures enllestits. La cita ens ha convertit en un país estèticament civilitzat, sense cues i teòricament més organitzat. És així, però? Quantes cites assignades es perden en una jornada? Quantes hores s’esfumen en un any? Algunes administracions han anunciat posar fre a les cites prèvies amb la creació de finestretes úniques per territoris. Una bona intenció, que no passa d’aquí. Funcionaris a primera línia, que han de donar la cara per tot i que, sovint, es converteixen en una barrera més. El surrealisme màxim el trobem a locutoris convertits en el lloc ideal per aconseguir una cita prèvia per accedir a determinades administracions públiques. Mala peça al teler.

El món de la banca fa temps que té ben inoculat el virus de la cita prèvia quan un client ha de fer una consulta. Quan és l’entitat bancària la interessada en parlar amb el client, no estalvien trucades per trobar hora, cara a cara, per intentar complir els objectius comercials que marquen a cada professional: assegurances, alarmes, fons d’inversió, crèdits... Podríem seguir per sectors i no acabaríem. En relació amb els serveis de salut, el problema s’ha cronificat i ampliat. Gairebé la pregunta és saber quins serveis queden sense haver de demanar hora. Aviat, i potser amb força lògica, caldrà demanar dia i hora per pujar als nostres cims pirinencs, o alpins. O, simplement, per anar a buscar bolets. Així es reduirien les cues a les carreteres. A aquest país, però, agrada anar per carreteres saturades, platges on no hi cap ni una tovallola, restaurants atapeïts, parcs temàtics amb cues eternes. Fins i tot, és agradable fer cua per comprar una paperina de castanyes a la plaça de l’institut.

Som un país d’extrems. Del ‘volem acollir’ a donar ales a partits xenòfobs. Del ‘tot anirà bé’ de la Covid al pessimisme endèmic català. Del tot analògic al tot digital, sense tenir en compte ni l’edat, ni la formació del ciutadà. De les cues a les cites. La taula de grisos cada vegada és més diluïda.

Els que realment volen cites íntimes, millor que quan naveguin per internet, optin per la cerca ‘cites ràpides’ o en anglès ‘speed dating’. Aquí, segur que tot és més àgil i que hi ha menys entrebancs que a l’administració i a les grans empreses. n