‘Villa y corte’

Heu viscut mai l’experiència distòpica de veure-us envoltats pel so ambient de marxes militars mentre aneu pel carrer? La resposta de la majoria serà negativa ... a menys que visqueu a Madrid. Aquests dies, la capital del regne ultima els preparatius per tal de garantir que la desfilada de les Forces Armades del pròxim 12 d’octubre sigui tot un èxit.

Les proves prèvies a la Fiesta Nacional d’aquest diumenge s’han fet notar durant els darrers dies a Madrid amb l’activació de l’ampli sistema de megafonia metòdicament instal·lat per l’itinerari de la desfilada, a través del qual sonen incomptables himnes militars cada matí: des de l’estació d’Atocha i fins a Colón.

El tram amb més ambient, aquests dies de proves, es troba entre els passeigs del Prado i Recoletos, travessant la flamant plaça Cibeles, engalanada ja amb banderes espanyoles noves de trinca amb uns colors tan vius que obliguen a posar-se les ulleres de sol per no quedar enlluernat.

Si ets una modesta catalana que ha de viatjar de tant en tant a la capital del regne per feina i, quan puges al taxi, comences a sentir el so de les marxes militars a tort i a dret sense saber ben bé d’on venen, el més natural és que passin dues coses: que t’espantis o que t’agafi un atac de riure. He de dir que la meva reacció -i la de les companyes que viatjaven amb mi- va ser un mix entre estupor i riure que ens va permetre fer-li la pregunta agosarada al taxista -¿de dónde sale ésto?- qui, molt amablement, va respondre amb ‘esto son los ensayos del 12 octubre’.

He de confessar que vaig haver de pensar dues vegades què passava el 12 d’octubre. Per a mi, i per a molts catalans i catalanes, el mes d’octubre compta amb altres dates assenyalades que, com l’1 d’octubre, rememoren gestes col·lectives força més honorables que el genocidi espanyol a les Amèriques.

Però Madrid és Madrid: la ciutat de les llibertats (sempre que la puguis comprar) on la iniciativa privada està aniquilant el sector públic i on, per sobre de tot, mai et trobaràs un/una ex.

Madrid segueix sent ‘Villa y corte’, aquella denominació històrica adjudicada per l’Antic Règim (l’antic de veritat, quan el Felip que regnava encara era el Segon), i que conserva intacte el seu aire de capital feta a mida d’un Rei que hi va traslladar la cort per amor -diuen-, però sobretot per estratègia.

Potser per això, encara avui, Madrid respira aquella aroma de cort antiga, d’Estat que es pensa a si mateix des del centre, com si el país s’acabés als seus límits. Una surt d’allà amb la sensació que Espanya només existeix a Madrid. I es veu. I es respira. Potser aquesta és, al capdavall, la gran metàfora de tot plegat: Madrid com a museu vivent d’un estat que es pensa modern mentre continua desfilant al ritme de les marxes militars. Una ciutat que es mira al mirall i s’hi veu cosmopolita, però que continua exercint de quarter general d’un poder Vell i centralista. En aquest decorat de banderes lluents i megafonia marcial, Espanya troba la seva autèntica essència: una villa y corte que no ha sabut —o no ha volgut— deixar enrere el passat, convertida avui en la postal perfecta d’un estat que confon unitat amb uniformitat i modernitat amb nostàlgia.