El dia en què Gironella ho va petar

Aquest any no hem tingut eleccions de cap mena, però no sembla que la gent ho trobi gaire a faltar. És normal: cada cop que ens criden a les urnes patim mesos de saturació informativa i publicitària, augmenta la crispació, apareixen dossiers falsos i calúmnies...

Però encara que no constitueixin el passatemps favorit de les masses, les eleccions són importants. En la democràcia que tenim, són dels pocs moments en què la ciutadania mana una mica.

És clar que el model de sistema electoral vigent és clarament millorable. Amb llistes tancades i bloquejades, la tria popular és limitada, propicia la mediocritat dels escollits, i no incentiva la relació -i la rendició de comptes- entre electors i electes.

Però per imperfectes que siguin, convé que no desqualifiquem a la lleugera això de poder votar periòdicament i amb unes mínimes garanties. En el passat, la cosa solia ser molt pitjor. Durant la Restauració (s XIX), només es permetia votar a una petita part de la població, no hi havia pluralitat de partits, els candidats podien ser vinguts de fora, i per postres les eleccions estaven trucades: es manipulava el cens, es pressionava o comprava els electors, o simplement s’inventaven els resultats.

En aquest context, en un determinat moment, a Gironella se’ls en va anar la mà, i en uns comicis varen certificar que havien votat a un tal candidat Bonanza... 6 milions de persones! No era cap error de transcripció. Senzillament, el secretari que va redactar l’acta o estava de broma, o era la seva manera de denunciar la pantomima.

Tot això ho explica amb rigor i amenitat l’historiador Josep Noguera en el llibre «Caciquisme i sistema liberal. Berga, 1881». Alguna cosa hem millorat des de llavors. Però en temps de Trumps&Co com els actuals, ves que no tornem a anar enrere.