La síndrome del NO-DO

Produeix una extraordinària fatiga i una angoixant sensació de déjà vú. La percepció de girar a la roda de hàmster és intensa. El trastorn sol provocar indignació, fins i tot ràbia, encara que també va acompanyat de moments d’abatiment i desitjos de baixar del món. La síndrome és majoritàriament femenina i, encara que els seus símptomes són compartits per diverses generacions, sol presentar-se de forma majoritària en dones d’edat madura, aquelles que encara guarden en algun punt llunyà de la seva memòria certa tonada.

La música era tota una declaració d’intencions. Pomposa i triomfal anunciava l’inici de la píndola propagandística. Deu minuts de projecció obligatòria a tots els cinemes fins a la mort de Franco. Com va batejar el periodista i sociòleg Saturnino Rodríguez, el NO-DO era el catecisme social d’una època. Les gloses al dictador i a la política s’emmarcaven en una imatge d’Espanya exaltada, uniforme i catòlica. Al potatge ideològic, la dona servia per portar modelets i dedicar-se a la llar i la família. La pobra, no donava per més.

I la síndrome del NO-DO? Aquesta sensació esgotadora i exasperant que produeix sentir la tonada de marres en els discursos d’alguns. Haver de tornar a defensar el que ha guanyat i enfrontar-se a arguments ja superats que només pretenen el control del cos de la dona i, amb això, la seva submissió. Tot ja està dit i lluitat. Però, de nou, la roda. Que no hi ha la síndrome del NO-DO? Tampoc la síndrome postavortament i Madrid va aprovar l’obligatorietat d’informar de les seves falses conseqüències les dones que decidissin avortar. Per fi, el PP va rectificar, però el cas il·lustra la voluntat dels reaccionaris. Perquè la perversió no sols rau en la burla acientífica, sinó en la imposició d’escoltar. Alliçonar pressuposant la ignorància, la boberia o la frivolitat de la dona que avorta. Aquesta és l’autèntica naturalesa de la croada ultraconservadora: degradar la dona per tornar-la a l’engranatge de la cura. De nou, modelets i maternitat.