Per a mi, ningú com en Merckx

Quan Eddy Merckx va guanyar el seu cinquè i últim Tour de França l’any 1974, jo tenia 11 anys. Des del 1970, cada temporada havia guanyat dues de les tres grans voltes de tres setmanes (Tour, Giro d’Itàlia i Vuelta). Aquell 74, també va guanyar el seu cinquè Giro i el seu tercer Mundial. D’aquella gesta se’n va dir la Triple Corona, i Merckx era el primer en aconseguir-la. Esclar, el ciclista belga és un dels mites esportius del meu imaginari d’infantesa.

Avui es poden veure totes les etapes de les grans i les petits voltes i les cinc clàssiques i les proves d’un dia, de la primera pedalada a l’última. En canvi, en aquells anys ens havíem de conformar amb els resums que s’emetien al vespre de les etapes de les grans voltes i amb les cròniques dels diaris.

Tinc clar que l’evocació d’un record sempre és més potent que l’observació d’un fet present. La memòria és imbatible. Vull dir que em costa plantejar-me que l’eslovè Tadej Pogacar hagi pogut superar ja Eddy Merckx com el millor ciclista de la història. O, fins i tot, si no ho ha fet encara, que ho pugui arribar a fer d’aquí a uns (pocs) anys. I això, tot i sentir-me privilegiat per ser espectador de les seves gestes.

Quan Eddy Merckx es va retirar del ciclisme professional el 18 de maig de 1978, havia guanyat 525 carreres. A més dels 5 Tours, 5 Giros i ·3 Campionats del Món, tenia al palmarès 1 Vuelta, 19 grans monuments (Milan-San Remo, Tour de Flandes, París-Roubaix, Lieja-Bastogne-Lieja i Il Lombardia), el rècord de l’Hora (octubre de 1972) i etcètera. De fet, va guanyar totes les curses que hi havia llavors al calendari professional, tret de la París-Tours.

Amb 27 anys, i amb la superioritat que demostra, és probable que Pogacar superi Merckx en més d’un palmarès. De fet, ja ho ha fet en uns quants. En el global, és difícil. Tant se val, perquè les èpoques són incomparables i perquè, parafrasejant Joan Manuel Serrat, per a mi ningú com en Merckx.