Demografia i comparacions

En el debat demogràfic, com en tots, les comparacions no són mai innocents. Els darrers 15 anys, Catalunya ha passat de 7.462.000 habitants a 8.113.000, un creixement del 8,3%, més alt que la mitjana espanyola o europea. Alguns analistes insisteixen a comparar aquestes dades amb les del País Basc, on han passat dels 2.137.900 h de 2010 als 2.240.100 h d’enguany, un 4,8% de creixement. Aquests 3 punts i escaig de diferència l’atribuirien al model productiu i a l’excessiu pes del sector turístic i de serveis a casa nostra, que atrau molta mà d’obra però poc qualificada. Aquest relat es confirmaria mirant també l’evolució de les Illes Balears i Pitiüses, que en el mateix període han passat dels 1.087.000 habitants als 1.251.000, un 15,2% d’augment.

Però hi ha altres comparacions possibles, que ens portarien a conclusions diferents. A continuació uns exemples. Irlanda, la república, tenia fa 15 anys 4.470.000 habitants i ara en té 5.500.000, 22% de creixement demogràfic. El gran Londres, ha passat de 8.040.000 h a 9.840.700 h, 22,3%. Madrid (la regió), de 6.384.000 h a 7.161.000 h, 10,5%. Estocolm, d’1,4 a 1,7 milions, 24%. Suïssa, de 7.835.000 h a 9.100.000 h, 15,4%. I Istanbul, per acabar, superarà aviat els 16,7 milions d’habitants, 4 més que fa 15 anys i un creixement de quasi el 30%. Tenen turisme tots aquests llocs? Sí, clar. Però aquest no és l’únic ni el principal factor d’atracció de nous veïns i veïnes. Les grans ciutats i les seves regions metropolitanes (en el nostre cas, pràcticament tot Catalunya), i especialment les que ofereixen serveis públics de qualitat, oferta cultural potent, oportunitats professionals i bona convivència, atrauen persones, activitat i projectes. És així.

El problema és que alguns miren el país i hi veuen un racó d’Espanya en lloc d’una de les regions més dinàmiques i atractives d’Europa, i d’aquí les conclusions esbiaixades.

I en relació amb el futur de la llengua vinculat a l’angoixa demogràfica, una altra comparació. Els darrers 15 anys Galícia ha perdut (perdut!!) 140.000 habitants i, no obstant això, l’ús del gallec continua reculant fins a fer saltar totes les alarmes.

Si el català ha arribat fins al segle XXI amb una fortalesa envejable i envejada no és malgrat la immigració sinó gràcies a la potència d’una societat que no s’entendria sense aquest flux migratori estructural. No nego les dificultats, però hem reeixit altres vegades i ho tornarem a fer. D’entrada, i gràcies als nous catalans i catalanes, mai hi havia hagut, en termes absoluts, tants milions de parlants, usuaris i consumidors en català. Posem-ho en valor.