Saltar al contingut principalSaltar al peu de pàgina

Opinió | A TEMPO

Jo no volia ser Rita Hayworth

Glamur. Bellesa. Sensualitat. Guants llargs i negres. Bufetada. Glenn Ford. Llegenda. Remeno per la Viquipèdia fotos seves. Guapíssima sempre: de jove i de vella. Però darrere d’aquesta imatge d’estrella de Hollywood resulta que hi habitava una dona feble i insegura que va ser víctima d’abusos; tant per part del seu pare com per tres dels seus cinc marits. Una vida trista i dura. Confesso que no sabia gairebé res de la Hayworth fins que Víctor Alexandre es va posar en contacte en mi quan era presidenta de l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer i Altres Demències. Em va explicar que havia publicat Jo no volia ser Rita Hayworth i que s’oferia a venir a Manresa a presentar-lo. I dit i fet! Dimarts que ve, 21 d’octubre, a les set del vespre, a la Sala d’Actes del Casino, tindrem el goig de tenir en Víctor Alexandre en viu i en directe per apropar-nos la figura de Rita Hayworth més enllà dels lluentons i la parafernàlia de Hollywood. Amb aquest llibre, Alexandre, el 2022 va guanyar el premi Ciutat d’Alcoi de Teatre Pep Cortés. I el 2024, en el marc del Grec Festival de Barcelona, se’n va fer una lectura dramatitzada protagonitzada per l’actriu Carme Elias a qui, el 2019, li van diagnosticar, com a Rita Hayworth, Alzheimer. Des del 21 de setembre- Dia Mundial de l’Alzheimer- que l’AFA, amb el president Pep Garcia al capdavant, no para: l’obra de teatre «El cor no oblida» de la companyia Inciten, el sopar al Celler Abadal per commemorar els 25 anys de la fundació de l’entitat, el curtmetratge «París 70» de Dani Feixes a la Plana de l’Om i dijous passat el documental «Mentre siguis tu» als Multicinemes Bages on l’actriu Carme Elias narra en primera persona el seu dia a dia amb aquesta malaltia progressiva i irreversible. I per cloure la commemoració dels 25 anys, el llibre de Víctor Alexandre. Un text punyent i cru. I cito textualment del programa del Festival Grec: «Una reflexió sobre la complexitat de la condició humana, els abusos sistemàtics a les dones i l’estigma de l’Alzheimer al Hollywood encara als anys 80 del segle XX». I en voldria destacar especialment això de l’estigma perquè ho trobo doblement cruel i dolorós. I continuo citant del programa: «A l’actriu li van diagnosticar Alzheimer de gran, però en va arrossegar les conseqüències durant bona part de la seva vida. La falta de coneixement sobre la malaltia neurodegenerativa feia que els seus companys de professió la menystinguessin i atribuïssin les seves dificultats per aprendre’s alguns personatges a l’alcoholisme i la manca de professionalitat». Ho deixo aquí.

Tracking Pixel Contents