El català al cementiri

Jo crec que el jutge s’equivoca. I jo estic molt emprenyat, aviso. S’equivoca quan diu que l’operari del cementiri de Vic no cal que sàpiga molt de català perquè en la feina que ha de fer al cementiri ha de parlar poc o gens. Crec que el jutge es pensa que l’operari del cementiri amb qui tracta és amb els morts. I els morts, ja se sap, donen poca conversa. No sé com es diu l’operari del cementiri de Vic que ha guanyat la seva plaça acreditant el nivell B2 de català, però estic segur que els usuaris del cementiri, els vius que hi van de visita, no els altres, els agradarà saber que l’operari els entén en català si s’hi ha d’adreçar i els podrà respondre adequadament, cosa que si és sempre d’agrair encara ho és més quan ets al cementiri, lloc on no vas mai, però mai, per gust ni per ganes. A mi, que l’operari del cementiri de Vic i de qualsevol cementiri del país tingui el B2 em dona pau i tranquil·litat. Infinita. Eterna. La pau que em donen els treballadors públics amb el – com a mínim B2 – i que de vegades no me la donen quan vaig a cal metge i veig que no sé quin nivell té el metge, però noto que no em dona gens de confiança perquè no ens entenem. I ja m’entenen vostès. La pau aquesta que em donen, deia, contrasta amb la guerra que han decidit donar sense descans els afiliats a la cosa aquesta que es diu Convivència Cívica Catalana que, com veuen, menteixen en la seva denominació més que no pas respiren. Ni busquen la convivència sinó la brega, ni practiquen la cosa cívica sinó només l’ofrena i es diuen dir-se catalans per fer-se encara més l’ofès fatxenda. Al capdavant hi ha un advocat baixet amb nom d’àngel i esperit de dimoni mala peça amb cara de pocs amics si no ets dels seus i moltes ganes de mostrar paquet entre demanda i demanda per aconseguir, no en tinguin cap dubte, que el català sigui aniquilat de la faç de la terra. Ja ho veuen, ara toca els cementiris i que aquests dies ha orgasmat veient això del B2 al cementiri. No te’l vulguis trobar i ojut que viu entre nosaltres i està pendent, bàsicament de nosaltres i la nostra llengua. Me l’imagino un amargat de la vida, i poca pena i amb una ànima més morta que viva. I vigilo el que escric perquè ja els he dit que és advocat i que es querella i demanda contra tot allò que catalaneja. Que el donin, que ell no té pietat d’anar contra qualsevol de nosaltres. I el jutge s’equivoca perquè li ha fet cas. Els jutges s’equivoquen quan fan cas i admeten a tràmit tot de peticions de demanda que amb el sentit comú com a guia no tindrien recorregut i, en canvi, emplenen i saturen els jutjats de la pus que supura la gent com els de la convivència aquesta. Deu ens en guardi. Van a per nosaltres i no s’aturaran, no tenen altra feina ni altre objectiu a la vida que escampar la seva bilis immunda contra el català. Ara també als cementiris. Ja els he dit que estava emprenyat.