Sortir esquilats

El Sónar, sobretot la seva edició de dia, ha estat durant molts anys el millor festival de Barcelona. La fórmula màgica combinava el sol, un recinte assequible i l’al·licient constant de descobrir noves propostes de ritmes electrònics. Era millor —molt millor— quan se celebrava al recinte del CCCB, fins i tot quan érem allà com a sardines; amb el trasllat a la Fira de Montjuïc va poder créixer sense desfer-se’n i mantenir l’essència. Va ser un dels riscos encertats que va assumir aquella direcció. La brúixola la portaven els seus tres fundadors –Ricard Robles, Enric Palau i Sergi Caballero–, que aquesta setmana s’han desvinculat del festival després de 32 anys. El que queda és una icona que entra a una nova etapa, amb nous gestors i un debat públic més crispat que mai.

La paradoxa és que la darrera edició ha estat, en xifres, la més reeixida: 161.000 assistents. El rècord, però, va arribar travessat per la polèmica: el debat sobre la propietat del festival —avui integrat al grup Superstruct— i l’adquisició d’aquest grup per part de KKR va incendiar les xarxes, va provocar cancel·lacions i va obrir una bretxa entre la comunitat artística, el públic i l’organització. La cultura pot existir sense compromís social? Són compatibles les ‘due diligence’, els fulls d’Excel i el ‘compliance’, ser un actiu dins d’una cartera global, amb aquest compromís? Hi ha un públic del Sónar —el que ja es va despenjar l’any passat i el que va ser amb el cor dividit— que és exigent i vincula la marca amb el contingut. Per a molts, aquest romanç es va trencar. Encarnava una Barcelona inquieta i innovadora, arrelada a la ciutat, que descobria talent internacional i era alhora escenari i oportunitat per al talent local. De la ciutat al món, quan la ciutat encara era dels ciutadans. Com ha canviat la història. Allí molts vam veure per primera vegada Rosalía, en un escenari petit, molt abans de la seva eclosió —per posar l’exemple més evident. Aquest gest —mirar de prop, abans que el món miri— era una de les senyes d’identitat.

No sé què serà el Sónar a partir d’ara. Que l’edició més polèmica, amb cancel·lacions tant d’artistes com de públic, hagi omplert més que mai diu molt del nostre temps, tan ple del que és global i tan buit del que és essencial. A Barcelona sovint sortim esquilats.